L'alternança, en democràcia, no dóna ni treu legitimitat al governant, però si que té una certa funció “higiènica” sobre les institucions democràtiques. Quan els Pares Fundadors dels Estats Units van posar els fonaments dels règims polítics moderns, el que tenien al cap era, sobretot, dissenyar un sistema en el qual cap facció política (cap partit, per dir-ho amb el llenguatge d'avui dia) no arribés mai a tenir el poder absolut i etern.

En aquest sentit, sembla que a Barcelona aquest acte de higiene democràtica és ben a prop de produir-se. La decisió d'ERC de no reeditar el tripartit municipal ja semblava un anunci que el temps en que els socialistes encapçalaven l'Ajuntament començava a arribar al seu fi. Ara, CiU retalla com més va més distàncies amb els seus rivals, i la sintonia entre convergents i republicans a nivell municipal és cada cop més patent.

Podria passar que, passades les municipals, ERC mirés de reeditar el tripartit aconseguint un acord avantatjós a canvi de salvar el coll de Jordi Hereu. Podria passar que fos CiU la que refusés un pacte amb els republicans, preferint recolzar-se en el PP si l'aritmètica del consistori ho permet. Però l'escenari d'un pacte ERC – CiU és cada cop més una estratègia guanyadora. I tot apunta a que l'any vinent els electors barcelonins llençaran un missatge molt clar sobre el tema.