Durant 23 anys, la política catalana era un joc entre dos actors, el PSC i CiU, que es repartien còmodament el poder: el primer a les grans capitals del país, i el segon a la Generalitat. Un equilibri de poders pràcticament immutable que va durar fins el 2003. L'auge d'ERC, la signatura del pacte del Tinell i la formació del govern tripartit van alterar aquell equilibri; per un cantó, CiU perdia el seu lloc a la Generalitat en favor del PSC; per un altre, aquest guanyava la partida, però condicionat pel seu pacte amb ERC i amb ICV.

Semblava que allò hagués d'obrir una nova etapa, caracteritzada per l'ascens continuat d'ICV i ERC i per l'hegemonia del centreesquerra a tot el país. Cinc anys després, totes aquestes assumpcions estan molt menys clares. ERC té problemes per a obtenir bons resultats electorals, ICV està en plena crisi i el front d'esquerres té problemes a l'horitzó per reeditar-se. D'altra banda, apareixen noves opcions, com ara Reagrupament, CUP, un possible nou partit de centredreta capitanejat per Montserrat Nebrera, o la plataforma independentista que estaria ultimant Joan Laporta; noves opcions que amenacen els partits tradicionals amb quedar-se una part del seu pastís electoral.

Ara, apareixen notícies que, passades les properes eleccions catalanes, podria acabar-se formant una gran coalició de govern entre CiU i PSC, tot reproduint el model alemany de pacte entre un gran partit de centredreta i un de centreesquerra. La tantes vegades avisada i mai formalitzada sociovergència. Una opció en el fons ben natural d'aliança entre els dos partits més interessats en que el sistema de partits català no es mogui gaire d'on està. Una altra cosa és si l'aposta podria funcionar o no. A Alemanya, la darrera gran coalició va acabar donant pas al fracàs de la socialdemocràcia i la consolidació d'un sistema de cinc partits.