Jesús Grau

Uns 47 milions de nord-americans, el 16% de la població, no tenen cobertura mèdica. No obstant, Estats Units és el primer país del món en despesa sanitària en relació al seu PIB. Gastant el doble que Suècia, no compleix l'objectiu de la cobertura universal. Entre els experts, hi ha un amplíssim consens sobre la ineficiència del sistema.

Com funciona el sistema sanitari americà? A excepció de dos programes federals – Medicaid, dedicat a les rendes més baixes, i Medicare, adreçat als pensionistes i discapacitats– el conformen bàsicament les asseguradores privades. Els particulars poden accedir a l'assegurança contractant-la directament o bé a través de l'empresa on treballen. En aquest cas, quan l'individu es queda a l'atur perd l'assegurança. Altrament, les asseguradores, buscant el màxim guany, practiquen una "selecció adversa" dels clients: rebutgen o cobren preus molt alts a qui genera més costos, és a dir els que necessiten més atenció mèdica.

Al costat d'una sanitat tan disfuncional, Obama vol introduir l''opció pública'. El president n'ha concretat tres coses: no cobrirà els il·legals, competirà en el mercat amb els agents privats i no significarà més impostos. La reforma ha polaritzat els ciutadans entre els qui la defensen, amb arguments econòmics (als Estats Units, la qüestió no es discuteix tant des del punt de vista moral com es faria a Europa), i els qui l'ataquen per "socialista". Però què ofereix? En què consisteix? En qualsevol cas no es tracta d'una cobertura a la europea.

Un dels ideòlegs del pla, el professor de la Universitat de Yale, Jacob Hacker, respon en una entrevista què significaria la reforma: recolzament per qui no tingui assegurança, competència per als agents privats i un fre als preus elevats.1 És a dir, la reforma apareix més com una correcció dels errors de mercat que com un sistema “perquè tots els americans tinguin dret a la sanitat”. No és sorprenent. Seria un pla dissenyat a imatge del Medicare, amb el qual el públic està familiaritzat i li agrada. De fet, és potser l’única opció: intentar la cobertura universal implicaria obligar a tots els ciutadans a contribuir al sosteniment d'un sistema global, amb independència de si tenen o no contractada una assegurança privada. I això posaria quasi tots els ciutadans en contra d'Obama.

Tot i així, pocs nord-americans entenen l''opció pública'. En una societat on primen valors com l'esforç o la superació individuals es veu inquietant que els contribuents hagin de pagar la factura sanitària. El finançament dels 900.000 milions de dòlars que costarà el pla és essencial. Per més que Obama negui una pujada d’impostos, als polítics nord-americans no se’ls escapa que el país és el més endeutat del món. Així les coses, és comprensible que molts tinguin la sensació que l''opció pública' pot acabar esdevenint l''obligació pública'. A més, molts creuen que assegurança pública i assegurança privada són mútuament excloents. Aquest tarannà de l'americà mig juga més en contra de la reforma que les agressives campanyes conservadores, fins i tot en llocs en principi afins al projecte d'Obama.

Si vol convèncer l'opinió pública, el president faria bé d'explicar millor, per exemple, que la reforma cobrirà sols un 5% de ciutadans. Obama ha d’espantar, prioritàriament, el fantasma d’una estatalització de la sanitat, perquè no pot refutar que l’Estat tindrà més paper després de la reforma. Un argument positiu que Obama ha explotat molt poc, és que la classe mitjana és la principal beneficiària del pla i millorar la situació d'aquest estrat social ajudarà a crear més riquesa. Si no se'n surt, s'haurà de conformar amb una senzilla ampliació del Medicare.

Obama haurà de contrarestar i encarar-se a una idea àmpliament arrelada a la mentalitat americana. En campanya, Mc Cain la va expressar nítidament: “Prefereixo fer el pastís més gran, crear més riquesa, que repartir la que hi ha”.

Compartir: