La Cambra de Representants dels Estats Units va donar llum verda el proppassat 7 de novembre al pressupost per l'Affordable Health Care for Americans Act, coneguda aquí com Reforma Sanitària d'Obama. Però no és que s'aprovés un Pla ideat per Obama. Perquè, si bé el president té un paper transcendental a l'hora d'engegar el procés legislatiu, a Estats Units el rol dels legisladors és, en general, més dinàmic que als països europeus. Ara la reforma haurà de passar pel Senat, on tornarà a ser esmenada, com s’escau. Per aquesta importància del poder legislatiu, el sistema nordamericà requereix, sobretot, pacte: sempre s'ha d'assolir un consens, més enllà de la iniciativa presidencial i de les sigles de partits, abans d'arribar a la decisió final.

A més, aquesta no és una legislació ex novo, sinó que es basa en l'esmena de dues lleis anteriors: la Public Health Service Act i la Employee Retirement Income Security Act. El Títol I de la nova llei defineix les reformes immediates en tres eixos: ampliacions de programes públics, combat dels abusos de les asseguradores i subvencions a particulars.

A Europa, l'ampliació de programes públics que augmenten la cobertura acapara els titulars de premsa. Malgrat això, la nova llei no se centra en l'opció pública sinó a combatre les males pràctiques de les companyies, com ara: rescindir pòlisses unilateralment quan l'usuari es posa malalt, establir les anomenades "condicions preexistents" o cobrar per proves preventives, per exemple, les mamografies. El fenomen es produeix perquè, en un mercat aclaparadorament dominat pels agents privats, les companyies asseguradores constitueixen un oligopoli i, en algunes parts del territori, un veritable monopoli.

En línia amb l'objectiu d'eradicar aquests comportaments, la Llei pretén que les empreses hagin de justificar l'augment de primes davant del Secretari de Sanitat (ministre) i de la National Association of Insurance Comissioners. El que destaca, a més de la prohibició de rescindir unilateralment els contractes, és la limitació de qualsevol tipus de rescissió, ja que els particulars tenen dret a què una comissió imparcial en determini la validesa. El concepte de "condicions preexistents" és una tècnica que l'asseguradora usa per rescindir pòlisses al·legant, per exemple, que una dona que pateix lesions a causa del maltractament per la seva parella no té perquè gaudir de cobertura, ja que hauria d'haver informat sobre la violència de gènere abans de contractar. És a dir, les companyies, emparant-se en les asimetries d'informació, compleixen el somni de qualsevol empresa privada: pagar poc i cobrar per molts conceptes.

El tercer eix de les reformes marcades com a immediates per la nova legislació, d’acord amb la filosofia dels vals, és donar diners directament als ciutadans amb una finalitat concreta: que contractin una pòlissa en el sector privat.

En definitiva, en les nostres latituds s’esperaria que l’Estat bastís tota una xarxa pública i volgués garantir un catàleg ampli de drets i, per suposat, la cobertura universal. En canvi, els Estats Units busquen primer mitigar els efectes concrets de les lleis anteriors i, especialment, protegir el consumidor. Fins i tot l'extensió de la cobertura que s'anuncia –del 83 al 96%– es fa en part en forma de subvencions per a contractar a agents privats. Això implica que el que es pretén és obrir a més individus la possibilitat d'escollir i, en qualsevol cas, el mercat segueix sent protagonista. Si bé hi ha una agenda política que prioritza la reforma, als Estats Units el pragmatisme que requereix adaptar les lleis gradualment substitueix els programes dogmàtics. Així, el fet que hi hagi més cobertura és una conseqüència de l'opció pública i dels vals, però no una finalitat irrenunciable del pla. Veurem què aporta ara el Senat.

Llegir més articles de Jesús Grau