Alexandre Miquel

Llegeix premsa digital?

No, no me la crec.

Què li fa dubtar d’Internet?

Per exemple, que no sigui firmat. Mai sé qui és el responsable de les coses. Si tu vols introduir alguna cosa falsa a Internet, ho pots fer i això passarà a la posteritat. La difamació i l’opinió de qualsevol idiota, perquè la majoria dels que ho fan són idiotes, queda per tota la vida. En segon lloc, a mi m’han ensenyat a contrastar les opinions i les informacions i tinc la sensació que per la via d’Internet això no es fa prou. Què vols que et digui, no m’ho crec. Internet és el rumor. És el que jo sento des del celobert de casa. Crec que no és seriós. I com que no ho veig seriós, no hi vull participar. I no em preocupa que al dir això sembli que sigui del segle XVIII.

La tendència, però, sembla que vagi cap a un augment d’Internet i menys mitjans en paper.

Sí, i què? Jo no sóc periodista d’Internet. Jo sóc periodista. Algunes vegades hi ha qui em pregunta què em sembla el periodisme digital. I és com si ara parléssim de periodisme fet sobre pergamí o sobre paper de barba. El periodisme és previ a la pujada en plana de les coses. Jo no trencaré la pantalla de l’ordinador. Però, simplement, no m’ho llegiré perquè no m’ho crec.

Jo llegeixo els seus articles a “El Periodico” a través d’Internet.

Això fa que encara s’hi pugui creure una mica. Si més no perquè a la pantalla es llegeix una cosa que es pot contrastar sobre el paper. Però aquest 1,20€ que la gent paga per un diari de paper és, encara avui, un contracte entre el lector i l’empresa editora. Si no es paga la informació, a mi no m’interessa. Que es pagui poc, naturalment, però que es pagui. Perquè tot allò que no es paga, està suspès en el rumor. Em refereixo al que fa a informació i opinió, que sinó podria semblar que no crec en les màquines. Internet és útil, però no pel que fa a informació i opinió.

I més enllà dels diaris digitals, considera que a les ràdios i televisions cada vegada té més pes l’opinió que la informació?

És normal que això passi, perquè molta gent necessita un consol en determinades situacions en què estan desconsolats. Les ràdios i les televisions necessiten que hi hagi opinió que sigui opinió. És a dir, la gent no busca informació, sinó confirmació. Jo també dono opinió en el meu programa. I a qui no li agradi, doncs que vagi a una altra banda. Però el que jo dic no queda, se’n va. I l’endemà ja canviaré d’opinió o refer allò en què m’hagi pogut equivocar. El que jo critico d’Internet és que el seu anonimat no permet fer aquesta reflexió.

En molts diaris digitals es signen les informacions.

Però, i pel que fa als comentaris? Jo no puc deixar que truqui algú a la ràdio que no sàpiga qui és. Si volem fer espectacle, que truqui tothom. I moltes vegades els comentaris que es fan a Internet estan, moltes vegades, en el límit amb la difamació.

El veig convençut.

Molt. No sóc consumidor d’informació ni d’opinió per Internet i sóc enormement feliç fent la meva feina. No tinc una visió homofòbica respecte això, sinó escèptica. Perquè qui m’assegura que quan firmes tu, ets tu? Ningú. Internet és la llibertat màxima. Sí, la llibertat per mentir. Al món hi ha gent bona i gent dolenta. Per sort, la majoria és bona. Però t’asseguro que els dolents estan a Internet.

Si li sembla bé, deixem aquí el debat sobre Internet i parlem del seu programa. És un programa tranquil en un món de presses. Hi ha lloc als mitjans per l’anàlisi i la reflexió?

Jo faig el que sé fer. I el que no faria és l’espectacle de les tertúlies, per exemple. El guirigall a mi ni m’interessa. L’únic avantatge que tenim nosaltres és que hem estat durant la tarda pensant en el que ha passat al llarg del dia i convidem a l’audiència a què ens acompanyi en els nostres dubtes. No sé si a això se li diu tranquil·litat, però almenys a mi em tranquil·litza poder fer aquest programa amb l’equip que tinc perquè m’ho passo molt bé amb ells.

I s’ha vist mai pressionat per les audiències o pels polítics?

Per polítics, mai. Però ni a la ràdio ni en els programes en què he escrit ni enlloc. L’audiència tampoc ens afecta gaire. Perquè tenim una audiència tan petita que tampoc fa que sigui un tema que ens preocupi molt. Si alguna cosa ens ha pressionat les audiències ha estat per anar a millor. Persones que ens han ajudat a millorar o que ens han corregit quan ens hem equivocat. Però això no és una pressió, sinó una sensació molt bona perquè demostra que la gent vol participar activament en el programa. Gairebé no rebem les crítiques. Alguna vegada sí, per exemple, quan s’ha dit que al Jordi Ollé li agraden als toros. Llavors ja surten els antitaurins a provocar.

Parlant dels toros, tot apuntar que les corrides” es podrien prohibir ben aviat. Què en pensa del tema?

Jo trobo que les corrides de toros són un dels espectacles més salvatges i més bàrbars que hi ha en el món actual. Estic absolutament en contra de les corrides de toros. Però no les prohibiria mai. És a dir, no m’agrada la prohibició.

Llavors també està en contra de la prohibició de poder fumar en espais públics?

Jo no prohibiria res. Però el fumar és una altra cosa. En el cas dels toros, és un espectacle. Jo vull destacar que unes determinades persones paguen una entrada per veure la mort d’un animal. Jo no vull veure com un animal pateix i els toros no m’agraden gens. Però d’aquí a prohibir les corrides, crec que és una barbaritat. En primer lloc, perquè la prohibició no serveix de res. I la llei que avui s’aprova, d’aquí uns anys venen uns altres i la canvien. Les corrides de toros, tal i com estan a dia d’avui a Catalunya, es moriran soles.

És només qüestió de temps?

De molt poc temps! És un espectacle que té lloc en un àmbit tancat, que no és rendible i que les empreses acabaran tancant. Igual que acabaran tancant els diaris de paper, acabaran tancant també les empreses de toros. I no haurà calgut fer cap llei. En canvi, el fumar afecta a la teva voluntat. Jo no fumo, però els meus amics sí i trobo una barbaritat prohibir a la gent que paga els seus impostos que se’ls prohibeixi fumar. És una d’aquestes petites barbaritats que han fet els governs d’esquerres que no són capaços de solucionar temes realment important, però que es dediquen a crear problemes allà on no n’hi havia. La idea de la prohibició s’està adoptant de manera molt frívola. Quan no saps què fer, prohibeixes. Doncs potser que reflexionéssim una mica abans.

Com és que en el seu programa entrevisten a tan pocs polítics?

Perquè els polítics venen a la ràdio a mentir, que és el seu ofici. Jo sé que menteixen, ells saben que jo sé que menteixen, i tot i això continuen mentint! Quan s’apaga la llumeta vermella, et diuen: “evidentment que tu tenies raó, però entendràs que no podia dir-ho”. Per la qual cosa tu et preguntes què has estat fent en aquests minuts de la teva vida. I no em cauran els anells per donar-li canxa a un mentider, perquè no hi ha ningú que digui la veritat. Però prefereixo no fer-ho.

Ha vist el programa “Adéu, Espanya?”

No el vaig poder veure perquè a aquella hora jo estava fent el meu programa.

El pot veure per Internet, si vol!

Ui, no no!

Però vostè va afirmar que votaria “Sí” en un referèndum per la independència, i al mateix temps en un dels seus articles afirmava que “l’independentisme és una malaltia infantil”.No és contradictori?

L’independentisme en ell mateix només té un sentit si compta amb els poders de veritat. El que tenim ara és un independentisme “freaky”. El dia que jo vegi el president i el director general de “La Caixa” defensant la independent, llavors jo començaré a pensar que la independència és possible. Però mentrestant això no és així. A les classes dominants de Catalunya, les que tenen la paella pel mànec, no els interessa aquest tema. El fan servir per tenir mobilitzada una sèrie de persones que creuen en una utopia i pensen que algun dia les coses aniran millor. La independència és una qüestió simbòlica i també d’eficàcia. La qüestió simbòlica jo la firmo ara mateix. I em molesta molt, però molt, la intransigència espanyola. Però Espanya no és el nostre enemic, en la mesura que sigui forta; sinó en la mesura que és intransigent. La idea aquesta centrípeta espanyola és fatal.

I què en pensa de les consultes?

El dia que realment s’aconseguís que aquests referèndums o aquests consultes fossin realment importants, què faria Artur Mas i tota aquesta gent que s’omple la boca dient que “Catalunya is not Spain”? Callar com uns putes! Aleshores la idea aquesta de l’independentisme i tant que me la creuré. Catalunya no em repugna el més mínim. Però que em garanteixin que hi ha una eficàcia. La vida serà millor si Catalunya és independent? Jo ho dubto. Tampoc dic que Espanya sigui l’òstia en eficàcia. Però no em vinguis a dir que pel fet de ser catalans, nosaltres tenim totes les virtuts, perquè no és veritat. Que em demostrin que tenen un model i ja ho veurem. Però de moment a mi em dóna la sensació que això és una cosa molt poc seriosa. Encara que això no vol dir que la idea sigui dolenta.

I què cal fer?

Qui hauria d’encapçalar el moviment no som ni tu ni jo, sinó el Centre d’Economia i La Caixa. Llavors ja tremolarien una mica. El dia que es va fer aquesta editorial conjunta, jo crec que algú va començar a pensar que les coses no anaven bé. És l’única mesura que jo he vist que anava en aquest sentit. I no es defensava la independència, sinó la dignitat davant del Tribunal Constitucional. Això ja no era tan infantil, ja era una cosa una mica seriosa.

Llavors creu que tenim uns líders polítics fluixos?

Sí, cada vegada més.

Per què?

Entre altres coses, perquè els que eren llestos, s’han enriquit. I els altres, se n’han anat. El president de la Generalitat a dia d’avui és un líder polític fluix. Prefereixo Maragall o Pujol, que tampoc era un líder polític enorme, però com que tampoc hi havia alternatives, les coses anaven així.

Catalunya necessita un líder?

A mi no m’han agradat mai els líders. La idea aquesta del lideratge unipersonal, ja la vam tenir amb Pujol. I Pujol és un demòcrata. En aquest sentit, menys mal que hem tingut a Pujol. Però no ens cal un líder. Ens cal una sèrie de gent que pensi més en les coses més immediates i que siguin més eficients. I el que cal és que se’ns demostri que una altra Espanya és possible. Però això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer.

Realment creu que una altra Espanya és possible?

No. Tal com estan les coses, no. Jo creia que una altra Espanya era possible però alguna cosa ha passat. Jo tinc amics a Madrid i ara faig una feina que feia temps que no feia, que és tornar-me a explicar. Tornar a explicar que parlem en català no per tocar els ous, sinó perquè és la nostra llengua. Per favor, això ja fa riure!

És la imatge que es difon des de la premsa de de Madrid.

Mira, jo ja no sóc periodista si Pedro J. Ramírez és periodista, perquè és una de les persones més nefastes que hi ha hagut en aquest país. I l’Esperanza Aguirre serà una ignorant i serà el que tu vulguis, Però Pedro J. Ramírez no és un ignorant i el seu equip tampoc. I se l’aplaudeix. I el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, els membres del Govern i del Congrés llegeixen El Mundo. Enhorabona per haver aconseguit una manipulació de l’estil de Goebbels. I no dic aquest nom perquè sí. Aquest home ha fet de la mentida una categoria política. Per aconseguir no sé què. Però això no pot ser!