La sense raó d’un futur massa actiu, amarrat al dinamisme de la indefinició, em fa por. I crec que no sóc l’única. A Europa també. Si la por és font d’infelicitat i el desconeixement causa de paüra, la UE ha de ser una ignorant. O els estats membres massa llests. Més que la gana. La Realpolitik és el que té.

El propassat dia 19 de novembre es va decidir al Consell un president permanent de la UE, Van Rompuy, i una nova Alt Representant, Catherine Ashton. L'elecció dels candidats, ambdós de perfil polític baix, respon a una excel·lent jugada política, a un exemple d'estratègia diplomàtica. En fi, de moure's en la immobilitat de l'avenir.

En els següents paràgrafs es pot observar, en línies generals, la subjecció de les idees al domini pragmàtic de la inevitabilitat

Alemanya

Ja li va bé que el perfil polític dels dos escollits sigui feble. D'aquesta manera, res treu preeminència a la gran potència germànica. A més a més, es treu d'enmig la competència del Regne Unit en la lluita per les carteres de la Comissió. Finalment, Berlín aspira amb la seva acceptació dels candidats a conservar, a canvi, la seva cartera d'Indústria (una de les més apreciades).

França

De la mateixa manera que Alemanya, al país gal li venen de gust polítics de poc pes que no puguin fer ombra al protagonisme de Sarkozy i que, alhora, descartin la rivalitat anglesa en la lluita pels llocs de la Comissió. Tot i estar en temps de pau, sembla que la tradicional desconfiança vers els anglesos està escrita en els gens de la república. D'afegitó, com succeeix amb el país germànic, Sarkozy s’ha assegurat amb el suport als nous candidats el beneplàcit del president de la Comissió, José Manuel Barroso, per fer-se amb la cartera de Mercat Interior.

Regne Unit

Com a regal pel seu europeisme, pel seu esforç a la integració europea i per la seva contribució a l'avenç comunitari, els líders de la Unió han decidit premiar al Regne Unit amb la cartera de les relacions exteriors. Sí senyors, que els opting-outs anglesos serveixin com a precedent i exemple per la resta d'estats membres. Fi de la ironia. Tanmateix, existeix també una visió maquiavèl·lica de la qüestió (en el sentit mefistofèlic i no en l'original del príncep italià), més encara que la precedent, i és que el nomenament de Lady Ashton és també una manera de mantenir el Regne Unit en les línies de la UE. Efectivament, si el Regne Unit esdevé ara responsable d'exterior, implícitament obliga la seva política exterior de tradició atlantista a tornar el ulls vers el continent europeu. Bona jugada també de França, Alemanya i, compte, també d'Espanya.

Espanya

La proposta que féu França sobre Moratinos va posar neguitós a un Almunia que aspira a conservar la cartera d'economia a la Comissió Europea. En una reunió extraoficial a la representació austríaca davant la UE, Zapatero va reafirmar a l'actual comissari, al mateix temps que renunciava a la cartera d'exteriors. En aquella reunió amb Gordon Brown també es consensuà que la condició de dona de Catherine Ashton li atorgava els punts necessaris per esdevenir Alt Representant.

Catalunya

L'entramat que s'ha teixit aquests dies a Europa ha quedat tan distant per Catalunya com pels ciutadans. La poca transparència del procés és resultat de la necessitat estatal de preservar el control de la sobirania i l'absència del pes regional en la presa de decisions, conseqüència d'una Europa concebuda pels estats. Catalunya no ha pintat res aquests dies. De fet, pocs són coneixedors a Brussel·les de les demandes de Catalunya, que consideren capricis d'un Land espanyol egoista i ric, confós i perdut en una realitat històrica mai assimilada. D'altra banda, l'elecció d'un president flamenc, en qui hom podria esperar una perspectiva regionalitzada de la realitat europea, no garanteix res.

UE

Per Europa, l'elecció d'un representant permanent del Consell és la garantia de tenir un home que parli per 27 veus. Això però, no vol dir que la UE comenci a parlar amb una sola veu; sinó, simplement, que a través d'un càrrec es transmetran les 27 veus. En realitat, res. El seu nomenament corre el risc d’ofegar-se en la marasme dels grans titans europeus que, absorbits per l'ambició del poder, han perdut la lucidesa. Marejats de tant mirar-se, han perdut la noció del pes relatiu d'Europa al món. En una mena de narcisisme embriagador, el poder a entelat les decisions: cobdícia en estat pur i una Europa que s'enfonsa en detriment dels altres blocs mundials.

Llegir més articles d'Isabel Báez

Compartir: