Sóc actualment ciutadà de Sant Cugat. Diumenge un col.lectiu d'organitzacions, algunes de les quals en sóc soci (Òmnium Cultural), em van convocar a participar en una consulta sobre el paper que considero que ha de tenir Catalunya en el sí de la UE. En concret se'm preguntava si estava (vaja, si estic) "d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”.

Sóc plenament conscient del valor simbòlic de la consulta, com ho sóc de les dificultats de procedir a fer allò que el resultat, parcial pel fet de no representar tot el territori nacional, ha posat de manifest: convertir Catalunya en Estat. És evident que del dit al fet hi ha un camí ben llarg i complex, i que certament permet moltes fórmules. Allò que reivindico, simplement, és la necessitat i l'oportunitat de parlar-ne, de manera oberta, honesta, transparent, i sense apriorismes ni coaccions.

Diumenge vaig apel.lar a la importància de participar en una consulta democràtica, cosa que en democràcia hauria de ser més habitual i més normal del què, malauradament, és. Vaig defensar que, fos quina fos la manera de pensar i el sentit del vot, el més important era votar.

A aquestes alçades, però, a ningú li hauria de sorprendre massa si dic que el sentit del meu vot va ser afirmatiu. De fet, el fotimé de mitjans i càmeres que hi havia van copsar segurament com agafava la papereta del Sí i la posava al sobre, abans d'encabir-la a l'urna.

Entre els motius que em van motivar a fer-ho hi ha els que Joan Barril va fer públics el mateix diumenge, i que es resumeixen en un 'ja n'hi ha prou'. En el meu cas, a més a més, hi afegeixo el desencís en veure com, pel què fa a la participació de l'Estat en la UE, hi ha massa sovint un 'oblit' quan no un clar 'menyspreu' cap a la pluralitat de l'Estat i cap a la singularitat que tenen alguns territoris, com el català.En altres paraules: el meu desig és ben simple, vull poder ser (i parlar) català, respectant tothom, però sense haver de demanar disculpes per ser-ho (i fer-ho), cosa que, ara com ara, m'és ben difícil, fins i tot exercint la meva tasca europarlamentària.

Vaig votar, doncs, convençut, de la mateixa manera que també ho estic quan defenso els drets socials i ambientals, o els drets humans i fonamentals. Es tracta, simplement, de reivindicar un dret, en aquest cas col.lectiu, que necessàriament comportarà un munt de deures.

 

Llegir més articles de Raül Romeva a crònica.cat

Enllaç permanent: