No diré que l’espectacle que són a punt d’organitzar algunes sales cinematogràfiques al Principat de Catalunya en contra del projecte de Llei de Cinema que ha preparat el govern de la Generalitat em sorprengui gaire. Actualment, a Catalunya, es pot veure aproximadament un 3% de cinema en llengua catalana (original o doblat a la nostra llengua). A la resta dels Països Catalans, el percentatge encara és menor. Es tracta, per tant, d’un autèntic forat negre en l’ús del català (segur que per sota de l’ús que hi ha a les casernes de l’exèrcit o en àmbits similarment desproveïts d’ús de la llengua pròpia i oficial dels nostres països).

El govern de la Generalitat va fer un esforç per consensuar amb el sector una llei de cinema que permetés sortir d’aquesta situació totalment inacceptable. Ningú, emperò, dins el sector, no ens va oferir cap proposta que permetés, ni remotament, aconseguir una presència mínimament acceptable de la llengua catalana dins l’àmbit del cinema, al Principat de Catalunya. El govern, per tant, va fer-se càrrec de la pròpia responsabilitat davant els ciutadans, i ha presentat un projecte de Llei de Cinema, prou moderat (des del meu punt de vista), que garantirà que els ciutadans podran escollir la llengua del cinema, com a espectadors, de manera esglaonada, en un termini de quatre anys.

La resposta d’una vaga per part d’alguns exhibidors no guarda cap relació, des del meu punt de vista, amb la qüestió del negoci, ni amb els efectes que la llei pugui tenir sobre l’accés d’espectadors a les sales de cinema, sinó amb el fet que consideren que allò que tenim de cinema en català actualment ja va bé. Creuen que el català hauria de ser una llengua residual i que allò normal ha de ser exhibir fonamentalment en espanyol. Perquè creuen, probablement, que la nació catalana també hauria de ser residual i que, al cap i a la fi, allò que compta és Espanya. Nacionalisme pur, vaja.

Compartir: