Enric Prat de la Riba, a principi del segle XX, va començar a bastir els fonaments del que ha estat l’autonomia política de Catalunya (pràcticament fins avui). Va unificar les quatre diputacions provincials, tot formant la Mancomunitat de Catalunya, i hi va establir un govern absolutament allunyat del sectarisme. Hi convivien persones de tarannà regionalista conservador (com ell mateix), amb persones escorades cap a la dreta (Eugeni d’Ors), d’altres de tarannà liberal (Josep Carner), i no va tenir cap ni un problema a fitxar personatges d’ideologia republicana federal (Pompeu Fabra). Per això va poder crear l’Institut d’Estudis Catalans, el Politècnic, la Biblioteca Nacional i tantes altres institucions que encara perduren, i que formen la xarxa bàsica de la Catalunya autònoma.

Nicolas Sarkozy tampoc no ha tengut cap empatx a l’hora de fitxar algun socialista per a les seues files. Ni n’ha tengut cap Barack H.Obama. El fet de fitxar no només la seua oponent directa a la candidatura a la presidència dins el Partit Demòcrata, sinó també algun destacat republicà (Collin Powell, el més destacat de tots), li ha donat pàtima de govern extens i integrador, d’autèntic abast nacional.

Recentment, Artur Mas, en assumir novament la candidatura a la presidència de la Generalitat, ha emulat aquests personatges i ha afirmat que farà tot el possible per col.locar els millors al capdavant de cada responsabilitat (suposant que guanyi les eleccions i que tengui suports suficients per aconseguir la presidència de la Generalitat). I, dient això, ha deixat la pilota a la teulada de la resta, que supòs que també hauran de definir-se sobre aquesta qüestió.

Genèricament, només una reflexió: envoltar-se dels millors és la millor manera de lluir un mateix. Envoltar-se de mediocres, en canvi, realça encara més la pròpia mediocritat.

Compartir: Menéame   0 Comparteix   0 Comparteix   0