Us equivocau, certament, posant el català al mateix nivell que les llengües “de les regions”. Però, amb la vostra equivocació, ens marcau clarament el camí que hem de seguir per ser amb normalitat a Europa.

M’explicaré. En primer lloc, hem d’apuntar que el català no és una “llengua regional”. Ni una “llengua autonòmica”. Record l’exercici (d’altra banda, no gaire productiu) de pedagogia que vàrem haver de fer el meu col.lega Eduard Voltas, Secretari de Cultura, i jo mateix, anant a predicar als delegats de les “majors” cinematogràfiques a Espanya i Portugal (tots amb seu a Madrid) sobre la necessitat de doblar cinema normalment al català. No hi havia conversa en què el delegat de la Fox, o de la Disney, o de qualsevol altra de les grans cinematogràfiques americanes ens amollàs allò que “si s’expandia el doblatge al català, llavors les altres llengües autonòmiques, bla, bla, bla”. Evidentment, el primer exercici de pedagogia consistia a explicar que el català no és una llengua autonòmica. El català, benvolgut Hans Gert Pöttering, és una llengua parlada (i oficial) a tres comunitats dites autònomes de l’Estat espanyol (Catalunya, País Valencià –allí sota la denominació “valencià”, però reconeixent la unitat de la llengua- i les Illes Balears); es parla sense ser oficial a una part de l’Aragó (Franja de Ponent) i a un enclavament a Múrcia (el Carxe). És la llengua pròpia i oficial d’un petit estat pirinenc (Andorra): per això ha estat una llengua que s’ha pogut escoltar a l’Assemblea General de les Nacions Unides, per mor d’aquesta oficialitat d’un estat. Llàstima que Andorra sigui fora de la Unió Europea, perquè la qüestió del català a Europa, amb Andorra dins, ja estaria solucionada! És també la llengua històrica de la Catalunya del Nord i la llengua d’un enclavament a Sardenya (l’Alguer). Per tant, és obvi que el català no és una “llengua autonòmica”, ni, en el registre de la Unió Europea, una “llengua regional”. El català és una altra cosa.

Tampoc no és cert que l’oficialitat del català a Europa i el seu ús al Parlament europeu per part dels eurodiputats desencadenàs un caos lingüístic. Dels diputats al Parlament europeu que no poden usar la pròpia llengua materna, la gran majoria són catalanoparlants. Entre tots els altres no sumen ni la meitat del nombre que n’hi ha que tenen el català com a llengua pròpia. Per tant, l’absurd de no poder-hi usar el català és tan visible que sorprèn que tot un president del parlament encara faci aquestes relliscades.

D’altra banda, s’ha d’agrair al president Pöttering que ens marqui clarament el camí que hem de seguir. Que el català, per volum de parlants, per presència mediàtica, per ús formal i per producció literària s’assembli més al suec, a l’hongarès o al neerlandès que no al bretó, al gal.lès o a l’estonià (amb tots els respectes per aquestes llengües, amb tres estatus diferents, en relació a la UE) no té cap implicació sobre la pròpia oficialitat a Europa. Llengües amb molts menys parlants que no el català (i amb menor ús universitari o als mitjans de comunicació) com ara el letó, l’estonià, el lituà, l’eslovè, l’eslovac, el gaèlic, el maltès, etc, siguin oficials a la UE i el català no ho sigui s’explica només per un fet: aquestes comunitats lingüístiques compten amb un estat propi, que és membre de la UE. Els Països Catalans no només no comptam amb estat propi, sinó que tenim els estats en contra. El president del Parlament europeu ens ho ha dit ben clar, i els fets no el desmenteixen: si voleu ser directament a Europa, aconseguiu ser un estat independent. Dins la Unió Europea. Com a catalans amb voluntat de llibertat col.lectiva i com a europeistes convençuts no podem fer res més que donar-li la raó.