Déu ni do la setmaneta que ens ha donat la política local. És poc habitual que per aquells que seguim el dia a dia de la política de proximitat veure com mitjans espanyols, polítics d’àmbit nacional i fins i tot la vicepresidenta de l’Estat responen a les iniciatives de ciutats com Barcelona o Vic. Així ha estat aquesta setmana, en la qual la capital catalana ha decidit reprendre el protagonisme perdut en l’escenari internacional i la capital osonenca ha posat sobre la taula un debat latent des de fa molt de temps en la societat catalana. És gràcies a aquesta implacable forma de marcar l’agenda mediàtica des dels ens locals que podríem parlar avui d’un èxit sense precedents de l’estratègia de comunicació d’aquestes ciutats, encara que més aviat les notícies sorgides aquests dies destaquen més pels seus demèrits que pels seus mèrits.

Començant per la ciutat barcelonina, l’equip de Jordi Hereu ha demostrat una clara manca d’ingeni en l’adopció d’una mesura que només fa que emfatitzar el nivell de desesperació que viu avui el futur alcaldable del PSC. Al més pur estil Michael Schumacher, Hereu ha preferit recórrer a velles glòries del passat per afrontar la situació d’una ciutat que ni sap on va, ni sap per què anar-hi. Sens dubte, afrontar grans reptes de ciutat és el millor recurs per cohesionar una ciutadania desorientada i desencisada, però quan aquest repte no fa més que recordar una metròpoli que trenta anys després segueix vivint del passat, llavors la comunicació es converteix en l’anticomunicació.

Respecte al cas vigatà, la situació va més enllà d’un error en l’estratègia de comunicació. Amb la modificació dels criteris d’empadronament, el consistori vigatà ha destacat per la seva manca de planificació i visió estratègica en la informació d’un tema clau entre la població vigatana i, pel què sembla, també per l’espanyola. L’absència de debat previ, l’intent fracassat de mantenir el tema encobert, les variacions reiterades en el discurs i l’espectacle mediàtic finalment presenciat ha acabat desembocant cap al principal enemic del dircom: el descontrol.

 

Sortós ha estat l’Ajuntament en aquest sentit amb el fet que l’incident no ha transcendit més d’una pugna legal que ha acabat reduint l’atenció dels mitjans en un tema en el qual partits polítics no saben encara com afrontar. Tot i així, provocar l’atenció de l’opinió pública en base a la incomunicació dels propis ciutadans no ha de ser mai una via seguir. Per més efectiu que hagi estat de cara a la cobertura de la mesura, són estratègies comunicatives com aquesta les que allunyen dia a dia la població de la política i converteixen la comunicació en l’anticomunicació.

En definitiva, reitero la meva alegria per veure com són avui les ciutats qui obren els noticiaris de tot l'Estat, però aprofito per reivindicar un futur on sigui la professionalitat, i no l’absència d’aquesta, el què comporti que siguin situacions com aquesta un element recorrent en l’agenda mediàtica del nostre país.

 

Compartir: