El passat dijous 16 d’abril em trobava a Galícia, concretament a mig camí entre Vigo i Vilagarcia de Arousa, quan per la ràdio vaig aconseguir sintonitzar el debat d’investidura del parlament gallec. A banda de destacar les notables dots oratòries de bona part dels “voceiros” de la cambra, el que més em va sorprendre va ser el discurs de Feijoo. Va ser un discurs que seguia fil per randa els paràmetres habituals que aquestes ocasions requereixen. Un discurs integrador, encarat al futur i adoptant des de bon inici el paper de governant, és a dir ignorant les acusacions dels rivals. Res semblava sortir de la rutina a excepció d’una cosa, les constants i redundants referències a les 174 propostes que el candidat a liderar la Xunta va presentar durant la campanya.  Aquesta actitud de Feijoo em despertava cada vegada més incògnites. Per què tal interès en remarcar les propostes? Per què tal interès en fer un discurs estrictament constructiu? Què hi havia darrera de les seves paraules? Què es volia encobrir?

I mentrestant aquestes i tantes altres preguntes em venien a la ment, la resposta em va aparèixer davant meu, just al mig de la carretera.  A pocs quilòmetres de Vilagarcia es creuava en el meu camí la ciutat de Vilanova de Arousa, una petita població de la comarca de O Salnés que s’enorgulleix de ser la ciutat nativa de Valle-Inclán, però que ara per ara destaca més per tenir el rècord de pancartes penjades per metre quadrat. Poques vegades es pot veure una avinguda on cada 3 metres es trobi un cartell penjat en totes i cadascuna de les faroles que la rodegen. I no un cartell de campanya com ens podríem pensar, sinó tot pancartes casolanes elaborades pels mateixos veïns de la zona. I en cada cartell un missatge diferent. Un missatge de “O povo em pe” un missatge de “Polígono non”, un de “Matamos a terra” i en total uns 20 missatges diferents que compartien un mateix objectiu: demostrar l’oposició veïnal a un projecte i enfocar la tensió envers el partit nacionalista gallec, el BNG.

Per què tantes pancartes? Òbviament la pregunta era obligada i la resposta fàcil de descobrir. El cas és que fa ja uns anys que l’Administració de Zapatero i la Consellería de Vivenda (del BNG) van decidir dotar de sòl industrial a una considerable part del territori situat la zona de Baión. Aquesta obra es considerava d’extrema necessitat pel impuls econòmic de la província, però per suposat hi havia punts crítics que han acabat molestant als veïns. Qüestions com la canalització de les aigües pluvials o l’impacte ecològic han estat l’espurna definitiva perquè en aquesta localitat es trobi avui un moviment que respon a la qualificació de NIMBY (Not in my back yard o No al meu jardí).

Com que el tema m’interessa especialment, no vaig poder resistir a indagar una mica més i sempre amb una mateixa pregunta (un tant recargolada) que no em treia del cap: són realment aquests els únics interessos que hi ha darrera l’oposició? Novament la resposta era fàcilment predictible quan es coneixen poc o molt les dinàmiques polítiques. A Vilanova les eleccions gallegues encara quedaven molt a prop. Allà es respirava encara la sensació de que s’havia lliurat una batalla electoral i que el moviment NIMBY no era més que una de les tantes tàctiques utilitzades en la batalla. I, efectivament, una vegada analitzades les dades, els resultats no feien més que confirmar les sospites. Vilanova era un punt important i representatiu de l’estratègia del PP. Era un dels territoris històricament populars però també un dels indrets on l’estratègia d’Antxo Quintana hi tenia el punt de mira fixat. El BNG buscava durant la campanya l’electorat de la tercera edat i Vilanova era un dels llocs on el PP no es podia permetre retrocedir per no perdre terreny. I aquest era el motiu del NIMBY. Un grup que es dedicava a reafirmar que els veritables defensors de la terra i dels interessos de les zones rurals no era el BNG, sinó el PP. Un grup que havia de desacreditar el govern bipartit i així desmobilitzar tot el seu electorat. Un grup que havia de donar moral a tots els votants fidels del PP per recordar que en el 2009 la victòria era possible. Un grup que posicionava el PP com la resposta a tots els mals i a la vegada servia per pressionar pel traspàs de les competències de gestió de l’assentament empresarial cap al municipi (òbviament governat pel PP).

I tal dit, tal fet. Els resultats ens confirmen avui que a Vilanova el BNG va perdre 3 punts percentuals (1 punt per sobre la mitjana del país) i que el PSdeG va baixar 4,5 punts (1,2 punts per sobre la mitjana). Per contra, el PP va augmentar 6,4 punts (2 punts per sobre la mitjana) i tant l’abstenció com els vots en blanc i nuls han augmentat considerablement (la major part provinent de l’electorat d’esquerres). Llavors, quin era la intenció del discurs de Feijoo? Doncs el què tot manual de campanya negativa diria: Una vegada la gent recolzi la teva campanya negativa, tu desentén-te’n. El popular es va passar tota la campanya mobilitzant les bases en contra del govern de tal manera que el cas de Vilanova és tan sols una gota d’aigua més en un mar de moviments d’oposició. Això ha generat un important conflicte entre la població gallega i si Feijoo no és capaç de revertir això ara des del govern de ben segur que se li acabarà girant en contra. Aquest era doncs l’objectiu del discurs, demostrar amb ciència o ficció que el seu és i serà un govern destinat a fer política i no només a vendre fum. Feijoo ha d’apagar ara tots els focs que ell mateix ha provocat i de ben segur que això no li serà una tasca fàcil. Potser és per això que ha decidit tenir a Rueda ben a prop, perquè no es trobi tant sol en aquesta dura i intensa creuada.

Bloc de Guillem López Bonafont