Quan s’analitza la realitat política d’un país sempre és especialment pertinent plantejar-se la següent pregunta: on es disputen les principals discrepàncies polítiques? La resposta a aquesta pregunta ens permetrà obtenir una imatge força precisa de la salut i naturalesa de la seva democràcia, ja que, depenent del model que preponderi, es podrà parlar d’una major o menor credibilitat del actors polítics que la conformen. A grans trets, les vies possibles de resolució dels conflictes polítics es limiten a quatre: la parlamentaria, la mediàtica, la civil i la judicial.

Per exposar-ne tan sols un exemple de cadascuna de les vies, podem dir que bona part de les joves democràcies d’Amèrica Llatina representen avui el model parlamentari, un model on les disputes es desenvolupen sobretot a l’interior de les institucions parlamentaries i es resolen de forma quasi exclusiva entre les elits que les conformen. El cas dels Estats Units seria el paradigma de la mediatització de la política per haver estat, en el seu moment, els impulsors d’un sistema en el qual és impossible menystenir els mitjans de comunicació per dur a terme l’estratègia política. La democràcia consocional suïssa, per la seva banda, ha estat sempre l’exemple de la via civil pel seu altíssim grau de participació directa de tots els actors socials; i el cas espanyol és a l’ansem el paradigma de judicialització de la política pel lamentable costum dels polítics espanyols (i també els catalans) d’escudar-se en el criteri dels jutges quan la voluntat popular no s’ajusta als seus interessos.

Val a dir, no obstant, que les coses estan canviant a Catalunya. Casos com el Pretòria o el recurs contra l’Estatut ens segueixen indicant que la judicialització de la política és present, però mica en mica anem introduint també elements de mediatització que ens estant conduint cap a un model mixt; un model que el podríem anomenar el model “Matrix”.

I per què Matrix? Doncs perquè amb el nou model català la pregunta ja no és ON es vehiculen els conflictes, sinó QUI els condueix? Tal com passa en l’imaginari de la pel·lícula Matrix on els instruments (les màquines) intercanvien els papers amb els intrumentadors (els humans), avui a Catalunya la política ja no la fan els Montilla, Mas, Puigcercós i companyia, sinó els mitjans de comunicació i el tribunals. L’editorial conjunta d’ahir no és més que la mostra del cansament de l’opinió pública envers una classe política immobilista i generadora de fum que ha perdut la seva raó de ser deixant tot el protagonisme a aquells òrgans que fins ara servien als seus propòsits. La premsa i centenars de blocaires catalans van prendre les regnes de l’agenda política per deixar palès que la societat catalana és capaç d’arribar a un consens de mínims que els representants del poble encara no han sabut concretar.

Certament, com deia l’editorial d’ahir, en aquests moments la dignitat de Catalunya està en joc, però també ho està la dignitat dels polítics. Si aquests no són capaços de recuperar el protagonisme que el sistema polític els brinda, mica en mica la pregunta que s’anirà estenent no serà altra que dir: per què els necessitem? Abans que això arribi, el millor serà fer l’esforç de discutir al Parlament el què és del Parlament i evitar que siguin les empreses i els tribunals, independentment de la seva naturalesa, els que es postulin com els únics òrgans decisors del bé comú.

Bloc de Guillem López Bonafont