Sovint un escriu sobre les inquietuds que li crispen l’estat d’ànim i fa dues setmanes l’únic tema que em pertorbava el son era la radicalització de la política. La noticia de l’agressió a l’únic líder de l’extrema dreta catalana per part de presumptes membres de la CUP em feia preveure el pitjor: que la política havia traspassat una frontera de la qual difícilment en podríem sortir. Va ser llavors quan vaig redactar un article per alertar d’aquest nou rumb. Un article que, després de tot, mai va veure la llum per evitar un catastrofisme innecessari.

Avui la situació no és la mateixa, sinó molt pitjor. Tenim un sistema democràtic amb una baixa participació electoral i amb un quasi inexistent sistema de representació directa. Tenim un sistema multipartidista que mica en mica va adoptant una competència més centrífuga a la vegada que una major fragmentació. Tenim un dels pitjors índex de desafecció política de la història i, per acabar-ho de rematar, estem vivint una crisis de confiança envers les institucions que encara no tenia precedents en la democràcia catalana.

Òbviament, les notícies de presumpta i confessa corrupció dels darrers dies són un mal presagi en aquest context. És d’esperar que paraules com les del president Pujol admetent conèixer més casos d’irregularitats no ajuden. I per suposat que la judicialització de la política és el pitjor dels camins per recuperar la confiança, però molt més lamentable és que la única resposta que se’ls ha ocorregut a les autoritats hagi estat afirmar: “ciutadans, estem passant una crisi de desafecció política”.

És que potser hi ha alguna malaltia que es curi tan sols dient el diagnòstic? Problemes greus requereixen solucions contundents i avui dia tot indica que s’està volent contrarestar l’absència de lideratge dins els partits amb una sèrie d’atacs sense un objectiu clar. S’ha obert la caixa de pandora i tant si el PSC es creu que així podrà redirigir els mals resultats en les enquestes com si CiU pensa que podrà fer com si res hagués passat, els dos s’equivocaran. La guerra ens portarà a més abstenció, més partits i menys estabilitat. En el seu favor, es perdrà la figura dels partits clau que fins ara han estat necessaris per definir un govern, però serà molt més difícil governar en una societat que veu la gestió pública com una càrrega innecessària.

Reitero, problemes greus requereixen solucions contundents, i si els partits polítics no en prenen nota, el futur segurament no serà el desitjat. En els darrers dies la societat catalana està demostrant que se sap organitzar. Està demostrant que hi ha ànsia de grans projectes de país i que encara queden causes polítiques per les quals algú pot fer de voluntari. Mentre es mantingui aquesta flama hi haurà la possibilitat de fer de la vida pública la vida de tots, però això només serà possible quan els partits polítics deixin de donar l’esquena a la ciutadania per exercir un rol de coordinadors d’aquests moviments. Potser perdran part del control que tant anhelen, però sens dubte serà millor això que el pobre espectacle que, per desgracia, avui atribuïm a tots els polítics sense distincions.

Bloc de Guillem López Bonafont