Avui divendres ha estat una data especialment senyalada per Barcelona, ja que ha estat avui quan s’ha celebrat el Personal Democracy Forum, possiblement la major concentració de ciberpolítica del continent europeu. Ha estat en motiu d’aquesta jornada que la Xarxa ha estat tot el dia saturada de pensaments, idees i experiències que debatien sobre la relació entre política i ciutadans en un món on Internet juga un paper central i és en aquest mateix debat on avui introdueixo un possible tema de reflexió que gira al voltant de la següent pregunta: volen els polítics substituir els antics tamagotchis?

A banda de la gratuïta provocació que la pregunta desperta, permeteu que expliqui les raons que l’acompanyen, ja que ni es tracta d’una crítica, ni molt menys d’una burla, sinó la constatació d’un progrés molt positiu per a la nostra democràcia. Mica en mica, polítics del nostre entorn es van atrevint en l’ús de nous canals de comunicació i és a partir d’eines com Twitter que l’antiga relació entre administrador i administrat va canviant radicalment. Amb les mateixes paraules de @ebenach (nom amb el qual trobarem al Twitter el M.H.P. Ernest Benach), cada vegada s’avança més en el pas de “de parlar ALS ciutadans, a parlar AMB els ciutadans" i és gràcies a Internet que aquesta interactivitat és possible.

La forma en què aquesta interacció es produeix via Twitter és el què em porta a parlar de les mítiques joguines dels anys noranta, els Tamagotchis, ja que els paral·lelismes entre uns i altres són múltiples. Mentre el Tamagotchi suposava llavors un canvi de mentalitat en la forma de jugar (ja no era l’usuari qui decidia el quan i el on, sinó que era la màquina), el mateix passa ara amb Twitter on la paraula immediatesa passa a ser un element crucial i no estar atent en el precís moment pot suposar l’oblit aboslut. Els Tamagotchis, a més, trencaven esquemes amb la portabilitat d’aquell diminut videojoc que cabia als estoigs dels nens, just el mateix que passa en aquests moments en els quals els dispositius mòbils intel·ligents ens permeten la connexió permanent a Twitter. Però no només això, perquè les funcions que et permetia el Tamagotchi es limitaven a cinc: alimentar-lo, jugar amb ell, netejar el seu entorn, comprovar seva edat, nivells de pes, disciplina, gana i felicitat i connectar-lo amb altres tamagotchis. Podrà sonar eixelebrat, però són també aquestes funcions les que et permet Twitter a l’hora de relacionar-se amb els polítics, ja que permet als ciutadans transmetre’ls nous inputs (alimentar), debatre temes candents (jugar), defensar-los davant l’aparició de noves polèmiques (netejar), informar-se del seu perfil (edat, etc.), comprovar el nivell d’activitat que tenen (disciplina) i connectar-lo amb altres ciutadans o polítics (connectar-lo).

En definitiva, ara que Twitter comença a ser un fenomen més estès en la nostra societat, esperem que aquest nou canal porti també nous mecanismes de relació entre ciutadania i política que acabin involucrant a la població en una Res Pública que cada vegada té menys de pública i més de res. D’entrada, suficient seria la rellevància que varen tenir els Tamagotchis en el seu moment.

Bloc de Guillem López Bonafont