S'està convertint Europa en un continent conservador? Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Holanda, Itàlia, Suècia i un llarg etcètera de països de l'est ja han sucumbit a l'onada expansiva de la dreta en una Europa tradicionalment d'esquerres. Avui per avui són tan sols una minoria d'Estats els que mantenen el lideratge social-demòcrata i tot indica que el Regne Unit també en serà baixa al 2010. Un veritable canvi sociològic s'està produint davant els nostres ulls sense que ens donem pràcticament compte i sembla que la culminació del procés és inevitable. És la crisi? És l'auge de l'extrema dreta? És la falta de lideratge? O és simplement la necessitat d'alternança? La resposta és ara el gran enigma a resoldre. Un enigma que, com és habitual en matèria política, als Estats Units ja fa temps que han superat.

La resposta americana prové de cinc anys enrere, quan els periodistes britànics John Micklethwait i Adrian Wooldridge publicaren un llibre descrivint un fenomen fàcilment aplicable avui a Europa. Sota el títol de 'Una nació conservadora', els autors narraven des de la perspectiva de l'observador extern, com els Estats Units havien protagonitzat un dels girs a la dreta més pronunciats de la història sense que això hagués generat cap clima d'alerta social. Com si de Toqueville i Beaumont es tractés, Micklethwait i Wooldridge recorreren tot el territori per poder extreure conclusions d'aquest fet. En aquesta ocasió, no obstant, la resposta obtinguda no era l'esperit voluntarista dels americans que descobrí el francès, sinó el seu profund convenciment que el peculiar conservadorisme predominant era l'evolució natural del sentiment americà. Estatunidencs havien renunciat per complet al comportament de classe per donar prioritat als valors de família, llibertat i seguretat. Havien instaurat uns climes d'opinió que afectà a tots els indrets del sistema polític i això va acabar suposant un canvi de paradigma social que no tenia precedents. Segurament molts pensaran avui que amb Obama aquesta dinàmica s'ha trencat, però el cert és que l'actual president no hagués guanyat les eleccions sense el seu discurs més familiar, religiós i liberal del què Europa i la mateixa Amèrica està acostumada.

Estem vivint nosaltres el mateix procés? Potser sí o potser no, però de ben segur podem admetre d'entrada que molts dels factors descoberts pels periodistes britànics ja s'estan produint al nostre continent. Quatre factors en total dels quals un d'extern basat en la baixa participació i tres d'interns centrats en la disciplina, l'activisme i la professionalitat. El conservadorisme europeu, paral·lelament a l'americà, és actualment el moviment més disciplinat, organitzat i coordinat de l'espectre polític. En aquest sentit, és destacable com partits de dretes difonen a la perfecció un únic missatge a través d'una militància reduïda, però implacablement mobilitzada (les 30.000 persones a Dos Hermanasn'és un clar exemple). Tots ells han apostat des de fa temps per un model centrat en les bases com a principal espersor gota a gota del missatge que els potents Think Thanks que els recolzen prèviament han definit. Com si del mateix exèrcit dels 300 espartans es tractés, conservadorisme es va obrint avui el camí sota la flama inconsumible d'un unànime crit de guerra que ens porta a tots a la renúncia del nostres sentiments de classe... Ahú, Ahú, Ahú! Serà Europa un continent conservador?

Bloc de Guillem López Bonafont