Sembla que truquen a la porta i hom s’espera un senyor de gris, embutxacant un feix de diners i una maleta negra que entri a l’estança i es posi a negociar. En canvi, es tracta d’una persona ben vestida, amb maneres fresques al caminar i còmoda en la seva estabilitat laboral. Però fixi’s més, una mica més encara. Darrera, acompanyant el personal, com una calculadora multitasques, va aquella jove disfressada d’executiva, ben plantada, esmorteïda per la transparència de la seva figura i, sobretot, del seu tarannà.

De l’ombra foradada, s’entreveu una personeta ben vestida, sembla un nen embotit en un vestit de corbata i jaqueta, sempre la mateixa perquè no té res més. Potser, en el futur, amb les expectatives d’un bon sou s’anima a anar de rebaixes per aparentar més. Però és només això, aparença. Aquestes apunten, amb l’ànima desesperada, cada mot que pronuncien els seus caps, com si, paraula de Déu, s’hagués de sostenir el món gràcies a ells. En la cadència d’un prestissimo, transcriuen mecànicament al ritme frenètic de les exigències d’un protocol foradat per una realitat mal educada.

Són els becaris d’Europa, stagiaires o internship, com els hi diuen aquí. Joves professionals molt ben formats, políglotes i amb estudis superiors especialitzats en la UE. Personetes de vidre, explotades per les exigències d’un sistema que amaga sota el títol de stagiaire una formació pràctica, a vegades inexistent, un salari mediocre i unes oportunitats de feina que es reproduiran en més stages gràcies als quals se sosté un sistema impúdic. Un amic meu em deia l’altre dia, crec que amb molta raó, que aviat vindrà el temps en què els becaris ja no només cobrin sous paupèrrims o inexistents, sinó que a sobre, aquests hauran de pagar a les empreses sota pretext que es tracta d’una formació curricular.

Ara he tornat uns dies a Catalunya amb la inèrcia de qui trobarà quelcom diferent, qualsevol subtilesa, no sé. Però el sistema està copiat. La manca d’oportunitats apinya la gent i les avoca a una situació inestable, a acceptar qualsevol cosa que els mantingui ocupats i que escrigui amb línia corredissa un CV, que molts ni miraran. La majoria ni obtindran resposta de les empreses, es deixaran oblidats en l’entramat d’una bústia de correu massa plena per atendre demandes puerils de treball. El silenci serà la moneda de canvi d’una carta de motivació, d’una petició; en fi, d’una esperança humil que es desfà amb cada negativa o pitjor, amb cada absència de resposta.

Des de la UE, bones notícies pels patidors d’aquesta situació. S’està parlant d’una Directiva per regularitzar la situació dels stagiaires a tota la UE. Fins a llavors, fixi’s en aquells que van darrera: un jove amb uniforme gran de rebaixes que carrega fulls i notes, darrera l’escletxa de qui provoca un eclipsi. Ja es maldiu: de la vida, s’esperaven molt més. En canvi, ara és la resignació qui els espera, en forma de boireta translúcida que mareja i fa perdre els seus cossos en el desconcert d’una veritat mai explicada.