Memòria històrica: culpa i dignificació a Alemanya

Butlletí de titulars per correu electrònic Enviar

Dilluns 21.05.2012 | 13:17

Opinió

Joan Monjé - Politòleg i Col·laborador de Crònica a Alemanya

T'agrada aquest article?

Comparteix

20.01.2009

“Alemanya sent vergonya per l’Holocaust”

Així de contundent es va mostrar Angela Merkel en el seu discurs davant la Kneset [el Parlament israelià] el 18 de març de l’any passat. Les seves paraules són un reflex real del país: Alemanya arrossega un sentiment de culpabilitat que es veu reflectida en les seves polítiques i en els nombrosos monuments i memorials erigits. El més conegut és el Memorial de l’Holocaust de Berlín, que evoca un gran cementiri amb els seus 2711 blocs de formigó. El record de la Shoah, el genocidi contra el poble jueu, també és el que s’ha traduït en més accions polítiques i legals: tots els edificis jueus es troben sota protecció policial les 24 hores i l’antisemitisme i l’exhibició de simbologia nazi estan fortament penats per llei.

La reconstrucció de sinagogues i l’aparició de comerços i restaurants jueus mostra el lent renaixement de la comunitat hebrea al país germànic. L’Holocaust jueu, però, no és l’únic recordat: existeix un gran consens entre la societat civil i la classe política alemanya de no oblidar a ningú. Insígnies individuals miren de posar nom a les milions de víctimes del totalitarisme, plaques i memorials recorden als disminuïts psíquics i físics assassinats i un Museu de la Resistència Alemanya homenatja als ciutadans que van perdre la vida enfrontant-se al nazisme, abans titllats de traïdors i ara considerats pràcticament herois nacionals.

Discreció davant dels crims a l’antiga Alemanya oriental

Enfront al clam unànime en el record de l’època nazi, altres qüestions susciten més polèmica. El record del mur de Berlín i dels crims del règim comunista és més confús. Poques estàtues o memorials recorden les seves víctimes i el llenguatge polític és menys contundent, a mig camí entre la condemna i la correcció política davant la profunda divisió cultural entre Wessis –antics ciutadans de l’Alemanya occidental– i Ossis –antics ciutadans de l’Alemanya oriental—.

Mentre les dues guerres mundials són abastament recordades, la segona meitat de segle encara no ha aconseguit la mateixa dignificació pública per als ciutadans represaliats i resistents del Berlín dividit i la RDA comunista.

recordatori-disminuits-psiquics-i-fisics[1]

1. El Monument a l'Holocaust ha esdevingut un dels símbols de Berlín

2. Memorial en record als diputats del Parlament de la República de Weimar assassinats pels nazis

3. Placa en record als disminuïts psíquics i físics assassinats durant el Tercer Reich

4. L'nterior del monument a l'Holocaust invita al visitant a reflexionar sobreels horrors del nazisme

Comparteix

Enllaç permanent:

Enllaços recomanats:

Comenten

Miquel (Figueres) - 28/01/2009 - 01:38 h

Quan la guerra es va acabar les potències bel.ligerants es van dividir el pastís i Alemanya es va dividir en la RDA (o DDR) i la RFA (o BDR). La RFA es va erigir com l'hereva de la vergonyosa alemanya nazi. Però no així la RDA. Aquest estat socialista no es reconeixia com hereva del llegat del Kàiser Guillem, la República de Weimar o la nit dels vidres trencats. Sinò com un estat nou que aperagut com un bolet del no res, a l'ombre del pare protector, la URSS. Quan la revolució protagonitzada pel sindicat Solidarnost a Polònia i els canvis que van liderar a Hongria el mateix partit comunista hongarès van arrossegar a Gorbatxov a un canvi en la política cap als seus països satèl.lits. Això no ho va poder suportar Honecker (més papista que el papa) que va dimitir i amb la posterior obertura de fronteres, la RDA es va enderrocar sola. Es va produir una disjuntiva o bé Alemanya es reunificava o bé es creava un nou estat capitalista amb les fornteres de la RDA. Helmut Kohl (canceller en aquell moment de la RFA) va apostar per la reunificació que va culminar el 3 d'Octubre de 1990. Però això més que una reunificació va ser una absorció de la RDA per part de la RFA. I aquí, crec jo, rau el problema. Perquè el que avui coneixem com a Alemanya no reconeix com a propi el que va fer la RDA durant els seus 40 anys d'existència. Però això també té tingué altres consequències. Durant aquests 40 anys en què aquests dos estas van seguir camins diferents. Els joves de la RFA se'ls hi va inculcar què era el nazisme, perquè havia passat i que era quelcom que no podia passar. Però no a la RDA, ja que els crims del nazisme no foren reconeguts com a propis. I això fa que a dia d'avui els grups neonazis siguin molt més abundats a l'Alemanya Oriental que a la Occidental. I l'altre tema és el que comenta en Benet, la RDA és una motxilla molt pesada per l'Alemanya occidental. Ja que les diferències econòmiques eren abismals en el moment de la reunificació; i això fa que encara 20 anys després de la reunificació, els "Ossis" siguin ciutadans alemanys de segona.

fentcami (Figueres) - 22/01/2009 - 14:42 h

Hi ha una vergonya col.lectiva no sols en Alemania sino en Europa i en l'Església cristiana (catòlica i protestant) que va girar el cap en una época i que no ha sabut recobrar la llibertat, demanar perdó i ser lliure per denunciar, també, altres fets. Aquest tema es viu en Espanya: els morts de la guerra civil: uns no tenen cap interés de que es recuperi la memòria història i d'altres continuen qualificant les barbaritats fetes com a fets menors (no pas morts) realitzats per incontrolats.

Marc Sanjaume ((Cardedeu)) - 22/01/2009 - 12:59 h

Molt interessant Joan. Em sembla que el reconeixement de les víctimes del règim de la RDA, però, és una mica més complex que el el de les que va fer III Reich. Probablement les autoritats alemanyes actuals no se'n senten resposables ja que el règim democràtic actual no ha "heretat" el de l'Alemanya de la RDA sinó que neix de la Grundgesetz. Crec que això és interessant perquè planteja la qüestió de com recòneixer víctimes de règims (més aviat d'Estats) que ja no existeixen. Salutacions. www.elpatidescobert.cat

Mauricio (San José/Costa Rica) - 22/01/2009 - 08:16 h

La culpa como representación de un reencuentro con nuestra naturaleza humana imperfecta solo obtiene sentido en el tanto se alimenta de un sentido positivo-reconstructivo del tejido social y así el reconocimiento requiere también una respuesta proactiva, evitando con ello que se trasladen papeles en el escenario de la historia. Valioso resulta también el contraste que se plantea entre las respuestas de una sociedad a lo interno y a lo externo como posible consecuencia de condiciones geopolíticas dadas, lo cual revela un poco la ironía de nuestro comportamiento en ocasiones.

Mercé (Barcelona) - 21/01/2009 - 17:54 h

No s'ha de confondre la vergonya del que s'ha vist descobert i vençut amb el penediment si s'és culpable, ni s'ha de pensar que la condemna de la barbàrie és automàticament una assumpció de culpabilitat. Està bé que es recordin els actes bestials per a no reproduir-los. I que no es cregui justificada cap víctima perquè al seu bàndol hi haguessin també agressors. Efectivament, falta reconèixer encara moltes víctimes... no només a Alemanya.

Juan (Barcelona) - 21/01/2009 - 10:46 h

La cosa va mucho más allá. En Alemania una parte de los impuestos que cada uno paga al Estado, éste los destina a los diversos "lobbys" judíos. No hay plazo en tiempo ni cantidad de dinero máximos establecida. En el mundo hay muchas otras injusticias que no tienen ni la más mínima consideración. No olvidemos quienes son los judíos, ni detrás de todo lo que están. No es un simple ejercicio de arrodillamiento del actual pueblo alemán -que poco o nada tiene que ver con el Holocausto-. Es más bien, el efecto de una presión que tienen encima y que no saben bien de donde viene, pero que no tienen otro remedio que subyugarse. El novio de una chica alemana.

Almogaver (Girona) - 21/01/2009 - 10:51 h

Totalment d'acord amb el Sr. Monjé, fa poc he visitat Alemanya i puc constatar que a Berlín per exemple es respira un aire d'avergonyiment vers el holocaust, amb el monument esmentat a l'article però també a diferents plaqués que es poden veure per el carrers, d?igual manera s?intenta oblidar la partició en dos d?un país, només cal recordar que gairebé no queda cap punt del mur de Berlin (encara que fos per el interès turístic ), i a més els pocs monuments que queden gairebé només recorden el sector occidental, com es el cas del checkpoint charlie. Felicitats per l?article.

Abel Garcia (Sant Cugat) - 20/01/2009 - 20:37 h

Molt interessant l'article Sr Monje. A l'Estat espanyol n'haurien d'aprendre molt de les polítiques de la memòria que es van aplicar a Alemanya. Aquesta és la diferència entre un país de primera i una monarquia bananera.