Abans de la crisi, quan la classe mitja s'havia consolidat com a classe benestant amb tota mena de luxes, les esquerres ja reclamàvem que aquesta bonança no era de tots: l'invisible 4t món, treballadors migrats amb contractes precaris, pensionistes que no arribaven, joves amb una precarietat laboral en ascens i un llarg etcètera. I advertíem d'un creixement fictici, d'una bombolla immobiliària i un creixement insostenible. Però ningú no ens fotia cas: què en saben, aquests, d'economia?
I efectivament aquella bonança en capitalisme vol dir "oju que prendrem mal". I passa el que nosaltres dèiem, el capitalisme té crisis cícliques i comencem a reclamar que aquesta crisi no la paguin els menys afavorits, que la paguin els rics. I ningú ens fot cas: què coi saben, aquests, d'economia?
Durant un temps es parla que cal "refundar el capitalisme", que cal més control del mercat financer. Nosaltres diem que no cal refundar res, que cal canviar el model econòmic, cal més estat per sortir d'aquesta crisi i no tornar-hi a caure mai més perquè aquesta crisi és culpa de la llibertat excessiva al mercat (aquesta vegada al financer), que l'interès lucratiu és el que regeix els mercats i acaba enviant-ho tot a prendre per ja sabeu on. Però ningú ens fot cas un altre cop: què vols que en sàpiguen, aquests, d'economia?
A Espanya la crisi arriba en un context on també la llibertat del mercat (immobiliari i de la construcció) juntament amb el financer havien creat la bombolla immobiliària que ja havíem denunciat però ningú ens havia fotut cas: què en saben, aquests, d'economia?
Arriba la crisi i es multiplica pel coi de bombolla: un drama. I es desdibuixa aquesta classe mitja benestant i s'engrandeix la classe treballadora i encara sort si treballes. I amb un sector de la construcció sobredimensionat en fallida, un sector industrial tocadíssim per carambola i un atur estratosfèric es rescaten els bancs amb diner públic davant el nostre astorament. Un altre cop sortim denunciant que no només ens amaguen quins bancs s'han rescatat amb fons públics sinó que no se'ls ha exigit res a canvi però aquesta vegada tampoc, ningú ens fot cas: què han de saber, aquests, sobre economia?
I efectivament, passen els anys i els bancs segueixen publicant beneficis immorals sense donar crèdit a la indústria ni a les persones. Observem com a Europa (Espanya la primera) la socialdemocràcia claudica i ni intenta allò de "reformar el capitalisme". S'aplica la política de la dreta: s'abaixen impostos als més rics, s'apuja l'IVA que afecta tota la població, s'aplica una reforma laboral ferotge i s'anuncien canvis en el sistema de pensions. I sortim al carrer sindicats i esquerres (les que encara sabem què vol dir aquesta paraula) i fem una vaga general contra tot això. I de cop la preocupació de tots els mitjans i la dreta per un dia és el dret a treballar i la notícia no és ni el seguiment ni la rebel·lia que es manifesta sinó els desperfectes. Quins collons.
I la gent d'esquerres reclamem més públic i menys privat, la sortida de la crisi des de l'esquerra amb més impostos pels rics i més serveis públics per tothom. I la gent d'esquerres reclamem que qui faci l'esforç siguin els poderosos, no els aturats ni els pensionistes, ni els treballadors i treballadores. I la gent d'esquerres proposem un pla per generar 300.000 llocs de treball, basats en les noves economies, la sostenibilitat i l'atenció social. I ningú ens fot ni cas: què coi saben, aquests, d'economia?
I arriben les eleccions a la Generalitat de Catalunya i cada partit explica les seves propostes. La proposta de la dreta és clara, més capitalisme, més mercat. Esforç de 'tots' i baixada d'impostos als rics. Els socialdemòcrates no l'han d'explicar, la política de Zapatero sembla que els ha agradat. I mentre els republicans parlen d'emprenedors valents i no de treballadors putejats els que som d'esquerres seguim parlant del mateix, de les solucions d'esquerres. Però vaja... què en sabem, nosaltres, d'economia?
Una bona actualització de l'anàlisi econòmic de Marx. Creure en aquest tipus de predeterminacions socials i econòmiques em sembla anacrònic.
assenyat
(barcelona) -
16/11/2010 - 11:35 h
#3
Bueno, de idees, la gent d'esquerres les té (receptes, vull dir). L'economia social, des de la banca ètica fins el cooperativisme de consum i de producció, i si m'apures d'habitatge (tot i que els sindicats s'ho van carregar), també hi ha iniciatives de caràcter social com TriniJove, In-Out, etc... El que passa és que pels emprenedors individuals hi ha molts ajuts, i se'ns diu que són més competitius, però pels pagesos que cultiven sense transgènics en petites explotacions, pels cooperativistes i els que fan indústria de forma responsable no hi ha cap ajuda. Aquesta, Joan, és la meva gran decepció. I la televisió continua oferint la imatge del moderniqui ultra-innovador (venedor de fums) com a exemple d'èxit (se'n fan concursos i tot), mentre el cooperativista o el que fa agricultura responsable és, pobret, un somniador, un il·lús, un utopista, desconnectat de la realitat.
Receptes n'hi ha, però la pasta i la publicitat se l'emporta l'egoista.
Joan
(Girona) -
16/11/2010 - 05:04 h
#2
Part de raó tens: sembla increible la ceguera amb què s'actuava i amb què es segueix actuant. La bombolla era més que previsible i no es va fer res. El rescat dels bancs era imprescindible, s'havia de fer de totes totes, però s'ha fet de manera nefasta, opaca, i sense condicions. Per a algú que es considerava poc d'esquerres, més aviat centrista, com jo ha estat tota una decepció veure l'especulació i el poder despiatat d'institucions financeres que enfonsen països sencers. Veient com veiem els terribles efectes de l'atur i de la infraocupació, la precarietat que s'estén fins i tot en població amb estudis universitaris, et etc la veritat és que em sento decebudíssim.
Ara bé, malgrat tota la meva decepció...doncs a vegades penses que, efectivament, què coi saben les esquerres d'economia, si entenem esquerres per ICV, que segueixen amb un discurs econòmic prehistòric. Pujar l'IRPF perjudica a les classes mitjanes, no a les altes. I pujar l'impost de societats, o el del patrimoni (que ZP va apujar i això que era "progre"...fins i tot jo que sempre havia votat CiU ho vaig trobar d'un dretà repugnant) etc, només provoca deslocalitzacions i fuga de capitals. Pretendre generar ocupació només des del sector públic és un suicidi, apart que suposa crear un monstre burocràtic. A més a més, l'economia té uns equilibris naturals: no es pot viure únicament (almenys en països mitjans i grans, no parlo d'Andorra i coses així) del sector serveis: es necessita un sector industrial que exerceixi de motor (valgui la redundància).
I tot i això, les esquerres tenen molt a dir: es necessita crear una banca pública que s'allunyi del model burocràtic-centralitzat però que serveixi per finançar iniciatives d'emprenedoria, d'investigació científica i innovació tecnològica. S'ha de pressionar amb duresa contra els paradisos fiscals (una altra decepció de la crisis, veure com la lluita contra els paradisos fiscals es quedava en fum ràpidament), s'han d'impulsar acords internacionals entre els principals actors econòmics per evitar competir "per baix" (reduïnt drets laborals i pressió fiscal) i un llarg etcètera: gravació de l'especulació, lluita contra els oligopolis en favor de la lliure competència, etc etc.
L'esquerra té molt a dir, però també ha de madurar: sembla que el propi concepte d'empresa l'hi faci alèrgia, quan d'empresaris n'hi ha de tot tipus, d'explotadors però també que respecten els treballadors i no deixen de ser el primer treballador de l'empresa. El futur no passa per substituir el món privat pel públic, sinó per un ampli món privat limitat pel poder democràtic i la col·laboració público-privada. I auto-atorgar-se la bondat absoluta no ajuda a aixecar simpaties.
En resum, la meva decepció és generalitzada: si Adam Smith aixequés el cap s'avergonyiria del què han fet amb el capitalisme, el centre-esquerre ha desaparegut i no és més que una massa desideologitzada i gris, i l'esquerra l'encerta en el diagnòstic però no sap oferir un bon remei.
Com a última reflexió: aquesta crisis no és només una de les crisis cícliques del capitalisme. És una crisis sistèmica, de l'economia però també de la democràcia representativa, de la societat pluralista (amb uns sindicats profundament desprestigiats, per exemple) etc etc. Més ens valdria respirar profundament i debatre sense tants de prejudicis i amb més serenitat i menys autoproclamar-se com els únics que en saben o els únics "bons". Que dir que només "les esquerres" volen un progrés de la societat o que només a "les esquerres" els importen la pobresa o la marginació és profundament insultant.
Cordialment,
assenyat
(barcelona) -
15/11/2010 - 14:01 h
#1
Aquí l'has brodat:
I sortim al carrer sindicats i esquerres (les que encara sabem què vol dir aquesta paraula) i fem una vaga general contra tot això. I de cop la preocupació de tots els mitjans i la dreta per un dia és el dret a treballar i la notícia no és ni el seguiment ni la rebel·lia que es manifesta sinó els desperfectes. Quins collons.
Comenten