La situació dels mercats financers i les noticies al respecte dels últims mesos m'ha recordat una sèrie documental que varen donar al Canal 33 fa uns tres anys: “La Corporació” (The Corporation). Hi ha tantes similituds entre el que passa ara amb els actors financers i allò que descrivia el documental que no podem deixar de pensar si s'hauria d'estar plantejant fer canvis en profunditat en el sistema, capitalista lliberal.

El documental descrivia la corporació, la societat anònima que cotitza en borsa, la “persona jurídica”, i estudiava el context que portava a aquesta persona a esdevenir delinqüent, com en els casos d'Enron, Andersen, WorldCom, etc.

Aquesta persona, que té els drets d'una persona immortal, no té, però, els deures del ciutadà corrent. A diferència de la persona física, no té consciència moral, no té ànima per a salvar, i no té cos per a encarcerar. Aquesta persona tan especial, té la consciència de protegir només els interessos dels accionistes i no els demés actors a qui afecta, com és la comunitat o els empleats, etc. Té la directriu de guanyar el màxim diner possible en cada trimestre, i punt. No en té mai prou, fins el punt de que alguna està disposada a delinquir, si el rendiment final és positiu.

Evidentment, la majoria de les empreses obren com cal, fan el bé per a la economia i ens proveeixen de serveis i de bens que ens son de valor per a tots, que milloren les nostres vides. Els seus directors son persones humanes que tenen una consciència a nivell personal. Però com a tot sistema econòmic, es tendeix a produir externalitats, l'impacte negatiu de les transaccions en tercers. En el cas de les indústries, l'externalització resulta en la contaminació del medi ambient. Tots acabem pagant els danys provocats per efluents, fums i gasos.

En el cas dels traders financers, que han assumit un risc excessiu i han distribuït aquesta contaminació tòxica al “medi ambient” del sistema financer, s'ha externalitzat el risc, i tots n'acabarem pagant el cost. Hi ha veus que rebutgen la solució que s'ha proposat de comprar aquest risc escombraria, la seva nacionalització. Però si no fem res, tal com insisteixen els més lliberals, aquells que tenen menys recursos seran els que més acabaran pagant.

De fet, el problema és que son precisament els més lliberals els que ens han portat a aquesta situació. Després del Crack del '29, es va portar a terme una investigació per part del Comitè de Banca del Senat d'EUA sobre els factors que varen desembocar en aquell desastre financer. Aquesta va conduir a la legislació Glass-Steagall, que exigia que els bancs es dediquessin o bé al mercat comercial, o bé a la banca d'inversió. El primer formava part del sistema monetari, estretament supervisat i subjecte a un règim de reserves, amb assegurances pels dipòsits, i accés a préstecs del Federal Reserve (banc central). La segona no era garantida per l'administració, però aviat va ser subjecta a un règim d'àmplia divulgació financera a la Securities Exchange Comission (equivalent a la CNMV espanyola).

Bé doncs, els successius governs d'EUA varen anar erosionant aquesta legislació durant els anys '80 i '90 del segle passat i els primers anys d'aquest segle, seguint principis lliberals. Tot i que els detalls son diferents, hi ha paral·lels essencials entre els abusos i riscs del Crack del '29 i la situació d'avui: l'assumpció excessiva de deute per a invertir (leveraging); falsedat en la securititzatió del crèdit; conflictes d'interès; manca de transparència; i el triomf de l'eufòria manipulada davant de les realitats.

Els lliberals han desmuntat les proteccions, la regulació que s'havia desenvolupat a partir de les lliçons del 29. Ara cal reparar de forma immediata el dany fet pels delinqüents que han pogut obrar per la manca de regulacions: la solució tàctica, diguem-ne. I immediatament després haurem de fer les reparacions estratègiques, tornar a estructurar les proteccions i el model del mercat financer, per a que no es pugui repetir les mancances del mercat, que no és perfecte, per a que no es pugui externalitzar els tòxics i fer pagar els costs a tercers.