L'augment del preu de la benzina i del dièsel ha provocat tota mena d'anuncis de l'arribada dels genets de l'apocalipsi industrial i econòmic. Res més lluny de la veritat. Les reserves de petroli, de gas natural i de carbó, però també de pissarres bituminoses i d'arenes asfàltiques, encara ens permeten comptar per molts, molts anys amb els combustibles fòssils.

Però el que sí passarà a curt termini és un replantejament per raons econòmiques de les nostres fonts d'energia. Aquesta és una necessitat que ja s'ha vist des de fa anys per raons principalment de protecció del medi ambient, però ara que el preu dels hidrocarburs ha pujat tant que han arribat al preu més alt de tota la seva història, esdevé una gran oportunitat pel pas a les energies anomenades “alternatives”, per raons econòmicament racionals ja no a llarg, sinó a mig i fins i tot a curt termini,

Les fonts d'energia alternatives, o verdes, o renovables o com en vulgueu anomenar, ara deixen de ser-ho per entrar de veritat en les mires dels inversors. Ja feia temps que s'hi havien començat a interessar les grans empreses del sector: les petrolieres i gasistes, perquè tenien clar que se'ls acabaria el recurs primari, però a molt llarg termini, i les elèctriques perquè haurien de reorientar la seva font de matèria primera. De fet, les fusions dels últims anys entre empreses petrolieres i gasistes amb elèctriques és resultat d'aquest paradigma. Perquè en el fons, el que consumim no és petroli, o gas, o el que sigui; és energia. No importa quin sigui el seu origen ni d'on ve, sinó que el que realment importa és que el seu cost sigui el menor possible.

Fins ara, era el carbó, el gas i el petroli la principal font de l'energia, i a més, barata. El carbó havia funcionat perfectament fins fa relativament poc a les centrals tèrmiques. Té un preu molt baix, però el seu cost ambiental ha esdevingut excessiu, sobre tot si hi afegim l'esperat impost sobre emissions de carboni i la compra de quotes necessària per part dels generadors de CO2, les centrals tèrmiques. Per altra banda, el preu del gas natural ha anat pujant en consonància amb el petroli i també s'haurà d'acudir als futurs mercats de quotes d'emissions. Les elèctriques s'han adonat que potser el seu pas a les centrals de cicle combinat, que cremen aquest hidrocarbur, ha estat erroni, ja que no tindran el rendiment econòmic esperat.

Hi ha diverses fonts alternatives als hidrocarburs: la hidroelèctrica, la biomassa, l'eòlica, la geotèrmica, la solar i la nuclear. La hidroelèctrica ha demostrat una limitació, la quantitat d'aigua disponible i la seva situació. La biomassa té uns requisits molt variats, i en el cas dels carburants d'origen vegetal, implica la gestió d'un mercat altament complexe i volàtil, tal com hem vist amb l'efecte de la producció d'etanols d'origen vegetal en els preus dels cereals i conseqüentment en l'alimentació en general.

Les altres tenen un potencial de creixement impressionant, i les empreses del sector energètic han estat fent-hi recerca durant els últims anys. Ara que el preu del seu competidor més important, els hidrocarburs, ha augmentat serà el moment de començar a invertir-hi de forma important. La qüestió és en quin, o quins. De moment, al mercat dels equips de generació d'energia eòlica i solar hi ha fins i tot més demanda que oferta, i per tant els preus son relativament alts. Però a mida que es comença a guanyar una massa crítica, els preus haurien d'anar baixant, i cada vegada més.

També s'haurà de considerar les altres fonts, on sigui viable. Perquè l'eòlica, la solar i la geotèrmica depenen de factors locals: fa vent, fa sol, hi ha guèisers on vius? Per tant, ens haurem de plantejar fins i tot la nuclear. Pensem que en Patrick Moore, un dels fundadors de Greenpeace, ara advoca per aquesta font d'energia.

Estem en un moment enormement important, i hem de considerar totes les nostres opcions: seran de gran transcendència pels propers decennis, tant socialment com econòmica.