Com se sap, l'autoanomenada esquerra nacional va fer possible el govern tripartit que és el capdavant de la Generalitat des de l'anterior legislatura. Entre les diferents motivacions que van fer possible aquest acord polític hi destaca amb llum pròpia l'argument explicitat i repetit fins a l'extenuació que a Catalunya li convenia un govern d'esquerres. Implícitament, aquesta opció i aquesta argumentació indicava que es descartava un govern nacional. Ras i curt: l'element comú de les forces polítiques catalanes no és la seva adscripció nacional -catalana o espanyola- sinó la seva ubicació ideològica -d'esquerres o de dretes-.

No deixa de ser curiós, però, que des de la pròpia retòrica esquerrana i fins i tot des de l'ortodòxia marxista, sigui impossible de mantenir aquest argument.

Els exemples són molts. Ens podem remuntar al mateix Antonio Gramsci, teòric marxista italià de referència, quan defensava la necessitat de superar la lluita de classes en els estadis previs a l'assoliment de la plena sobirania i unitat nacional. Per Gramsci, la unitat nacional era imprescindible a l'hora d'afrontar amb garanties un procés de reconstrucció nacional. En tot cas, segons Gramsci, el model social, polític i econòmic s'havia de definir un cop assolides les garanties d'independència i sobirania nacional.

Exemples més contemporanis i recents ens parlen de l'estratègia que a finals del segle XX van seguir moviments d'alliberament nacional de referència com són l'escocès i el gallec.

Efectivament, la capacitat aglutinadora del nacionalisme escocès al si del SNP (Scottish National Party) té la clau en la capacitat de superar diferències polítiques -majors o menors- i situar l'eix central comú en la voluntat d'emancipació de la nació escocesa. Un fet que va defensar i lluitar amb èxit la mítica Winnie Ewing –com explicava en l’entrevista que li va fer l’any 1998 el meu bon amic Francesc de Dalmases-, fundadora del partit i anomenada afectuosament 'mare Escòcia'. Aquest fet va bloquejar qualsevol divisió entre nacionalistes i independentistes fins a l'actualitat i manté encara una línia divisòria clara entre ells i les forces unionistes angleses.

A Galícia, un marxista convençut com Xosé Manuel Beiras va fer possible i va ser motor del BNG (Bloque Nacionalista Galego) a partir de la idea que totes les sensibilitats nacionalistes i independentistes gallegues s'havien d'aplegar sota una sola marca política que permetés als electors, simpatitzants i votants no tenir cap mena de dubte sobre quina era la seva opció política de referència. Aquest fet va mantenir la unitat i la preponderància del Bloque al llarg de gairebé dues dècades. Curiosament, fins que va pactar amb l'espanyolisme socialista i va perdre una adscripció nacional clara.

És també, doncs, des de la teoria i la praxi d'esquerres que cal desemmascarar i denunciar la falsa dicotomia entre avenços socials i avenços nacionals. Uns i altres avancen en paral·lel i, sobretot, en un marc de minorització i extorsió, la nació sotmesa i oprimida ha de tenir la clarividència i l'encert històric de posar totes les seves forces al servei de la causa nacional comuna.

Ara que les CUP han decidit renunciar, de moment, a fer el salt a la política nacional; ara que Esquerra s’ha de plantejar de nou possibles pactes d’aquí a ben poc; ara que Iniciativa entrarà, també, en un nou cicle de relleu generacional; ara que Convergència ha deixat clar el seu horitzó nacional en el darrer congrès i comença a dir clarament, dia si dia també, que la societat catalana es veu abocada a superar l'ordre (sic!) constitucional espanyol; ara és un bon moment per recordar que l'excusa de la ideològica de la lluita de classes és exactament això: una excusa. I que aquest argument menor apunta un desastre major com és la impossibilitat de crear majories parlamentàries i socials que dibuixin el necessari full de ruta per a l'exercici del dret a l'autodeterminació de la nació catalana.

És per això que em refermo en les peticions i propostes que faig, des de fa temps, a tots aquells que ens movem, desacomplexadament, entre el nacionalisme i l’independentisme, per tal que facin l’esforç de tenir mirada ample i apostin d’una vegada per totes, cadascú des de la seva vessant ideològica, per la unitat nacional. La propera legislatura cal que el Parlament de Catalunya visualitzi una majoria suficient formada per aquells que treballen pel ple assoliment d’una Catalunya lliure i sobirana.

Bloc de Victor Terradellas

Compartir: