2010, l'any del pacte nacional
29.12.2009
Aquest és el darrer article que publico al Crònica aquest any 2009 i em sembla coherent explicitar el meu desig per al 2010. Un desig, d’altra banda, que ha estat ben present en bona part dels meus escrits durant l’any que tanquem aquesta setmana.
Malgrat l’optimisme que ha d’amarar el conjunt d’accions que emprenem aquells qui creiem que l’únic futur de Catalunya és el futur de sobirania i de llibertat, no podem perdre de vista que caminem sobre corda ben prima i que la distància entre la victòria i la derrota és, precisament, la capacitat de generar una unitat fonamentada en els mínims comuns denominadors i que deixi enrera els màxims comuns divisors.
El segle XXI ens ha mostrat una Espanya sense disfressa. Una Espanya que barreja sense pudor poder executiu, legislatiu i judicial per eliminar qualsevol diferència i anorrear els signes nacionals que considera impropis i que es troben sota el jou de l’estat. I, per ara, guanya.
Entendre la força i la perversitat de l’espanyolisme des de Catalunya ha de significar, forçosament, eliminar qualsevol acció política que el pugui enfortir o facilitar. I aquesta acció, en positiu, no vol dir altra cosa que una acció política coordinada, coherent i amb terminis definits per part de les forces polítiques que es mouen entre el nacionalisme i l’independentisme.
Aquest any hem sentit i observat com la societat civil organitzada ha marcat unes línies clares que ens aboquen, amb pocs dubtes, al ple exercici del dret a l’autodeterminació. I el dret a decidir de la societat catalana passa, també amb pocs dubtes, per l’entesa política entre Convergència i Esquerra. Avui, ara mateix, ja sabem que representen una majoria política suficient per impulsar els anhels i els desigs polítics d’una societat catalana que els reclama entesa i dimensió nacional. Allò que des d’aquesta mateixa columna hem definit sovint com a ‘sentit d’estat’.
Convergència i Esquerra tenen la responsabilitat històrica d’assumir i interpretar el moment actual de la política catalana i fer un pas, conjunt, endavant.
El meu desig és que aquest any 2010 siguem testimonis d’aquesta entesa. Una entesa que ha de situar els nostres límits nacionals més lluny i més alts del que podem imaginar.
La nació catalana vol assumir el repte internacional que imposa l’agenda global i, per fer-ho, el primer pas és retrobar-se amb la llibertat molt més enllà d’Espanya. Un primer pas que cal començar a treballar i definir aquest 2010 amb l’acord polític que situa la majoria del Parlament de Catalunya a favor del lliure exercici del dret a decidir.
Malgrat l’optimisme que ha d’amarar el conjunt d’accions que emprenem aquells qui creiem que l’únic futur de Catalunya és el futur de sobirania i de llibertat, no podem perdre de vista que caminem sobre corda ben prima i que la distància entre la victòria i la derrota és, precisament, la capacitat de generar una unitat fonamentada en els mínims comuns denominadors i que deixi enrera els màxims comuns divisors.
El segle XXI ens ha mostrat una Espanya sense disfressa. Una Espanya que barreja sense pudor poder executiu, legislatiu i judicial per eliminar qualsevol diferència i anorrear els signes nacionals que considera impropis i que es troben sota el jou de l’estat. I, per ara, guanya.
Entendre la força i la perversitat de l’espanyolisme des de Catalunya ha de significar, forçosament, eliminar qualsevol acció política que el pugui enfortir o facilitar. I aquesta acció, en positiu, no vol dir altra cosa que una acció política coordinada, coherent i amb terminis definits per part de les forces polítiques que es mouen entre el nacionalisme i l’independentisme.
Aquest any hem sentit i observat com la societat civil organitzada ha marcat unes línies clares que ens aboquen, amb pocs dubtes, al ple exercici del dret a l’autodeterminació. I el dret a decidir de la societat catalana passa, també amb pocs dubtes, per l’entesa política entre Convergència i Esquerra. Avui, ara mateix, ja sabem que representen una majoria política suficient per impulsar els anhels i els desigs polítics d’una societat catalana que els reclama entesa i dimensió nacional. Allò que des d’aquesta mateixa columna hem definit sovint com a ‘sentit d’estat’.
Convergència i Esquerra tenen la responsabilitat històrica d’assumir i interpretar el moment actual de la política catalana i fer un pas, conjunt, endavant.
El meu desig és que aquest any 2010 siguem testimonis d’aquesta entesa. Una entesa que ha de situar els nostres límits nacionals més lluny i més alts del que podem imaginar.
La nació catalana vol assumir el repte internacional que imposa l’agenda global i, per fer-ho, el primer pas és retrobar-se amb la llibertat molt més enllà d’Espanya. Un primer pas que cal començar a treballar i definir aquest 2010 amb l’acord polític que situa la majoria del Parlament de Catalunya a favor del lliure exercici del dret a decidir.
La prohibició de les curses de braus: la victòria de la democràcia
Ahir, Catalunya va tornar a ser centre de les mirades d'arreu del...
Més llegides
Més enviada
Més comentada
>
>
>
>
>
>
>
>
>
Comenten