La força d'una nació
02.02.2010
La il·lusió és el principal motor de canvi, transformació i progrés de les nacions. Els reptes col·lectius necessiten molts ingredients. Ens cal intel·ligència, estratègia, preparació, complicitats, dedicació, treball, idees, somnis, anhels… però sobretot ens cal il·lusió. Il·lusió compartida i col·lectiva.
La societat catalana d'avui viu la paradoxa d'un govern sense il·lusió ni projecte, a l'hora que és capaç d'imaginar i expressar el desig sobre els escenaris de futur més ambiciosos que mai hagi imaginat.
Malgrat les evidents mancances polítiques i econòmiques que patim, som capaços d'expressar una voluntat i una determinació sobre el nostre futur que reclama un projecte amb prous denominadors comuns com per canalitzar aquest sentiment i aquesta fam de demà.
Diumenge passat, Artur Mas va obrir oficialment la precampanya de Convergència i ho va amb l'encert de saber captar l'atenció d'aquells que viuen més enllà dels cercles sempre reduïts de la militància i dels simpatitzants. El discurs d'Artur Mas va saber connectar amb els sentiments més íntims i a l'hora més compartits al si de la societat catalana. Va ser capaç d'oferir un projecte de futur que és capaç d'emocionar, de crear il·lusió.
Enmig d'un escena que alguns voldrien omplir només amb rèpliques i contrarèpliques, Artur Mas va oferir un futur sense defugir els reptes més importants i més difícils que el moment actual planteja a Catalunya.
Calia posar paraules a una veritat sabuda i coneguda. Calia escoltar que la crisi no és només financera, sinó que cal recuperar valors; calia escoltar que la pateix mig món però que nosaltres en som especialment vulnerables sense autogovern; calia escoltar que cal defugir la mediocritat i les connivències fosques i contraposar-les amb la recerca del talent i de l'excel·lència; calia, en definitiva, saber que algú està disposat a liderar un procés i un projecte de país on cadascú ha de ser el millor en allò que faci. Sense excuses, sense limitacions sectàries ni de carnet. Amb sentit d'estat i amb sentit de país. Amb il·lusió.
La força de la raó i la força de la il·lusió són la barreja perfecte i necessària per un país -per al conjunt de la nació- que vol guanyar el futur malgrat un present que s'entesta a dir que no hi ha sortida i que ja es fa el que es pot.
És mentida. Podem fer més, podem fer molt més i ens cal explicar-ho ara per demostrar-ho després. Amb la força de la il·lusió. La força d'una nació.
La societat catalana d'avui viu la paradoxa d'un govern sense il·lusió ni projecte, a l'hora que és capaç d'imaginar i expressar el desig sobre els escenaris de futur més ambiciosos que mai hagi imaginat.
Malgrat les evidents mancances polítiques i econòmiques que patim, som capaços d'expressar una voluntat i una determinació sobre el nostre futur que reclama un projecte amb prous denominadors comuns com per canalitzar aquest sentiment i aquesta fam de demà.
Diumenge passat, Artur Mas va obrir oficialment la precampanya de Convergència i ho va amb l'encert de saber captar l'atenció d'aquells que viuen més enllà dels cercles sempre reduïts de la militància i dels simpatitzants. El discurs d'Artur Mas va saber connectar amb els sentiments més íntims i a l'hora més compartits al si de la societat catalana. Va ser capaç d'oferir un projecte de futur que és capaç d'emocionar, de crear il·lusió.
Enmig d'un escena que alguns voldrien omplir només amb rèpliques i contrarèpliques, Artur Mas va oferir un futur sense defugir els reptes més importants i més difícils que el moment actual planteja a Catalunya.
Calia posar paraules a una veritat sabuda i coneguda. Calia escoltar que la crisi no és només financera, sinó que cal recuperar valors; calia escoltar que la pateix mig món però que nosaltres en som especialment vulnerables sense autogovern; calia escoltar que cal defugir la mediocritat i les connivències fosques i contraposar-les amb la recerca del talent i de l'excel·lència; calia, en definitiva, saber que algú està disposat a liderar un procés i un projecte de país on cadascú ha de ser el millor en allò que faci. Sense excuses, sense limitacions sectàries ni de carnet. Amb sentit d'estat i amb sentit de país. Amb il·lusió.
La força de la raó i la força de la il·lusió són la barreja perfecte i necessària per un país -per al conjunt de la nació- que vol guanyar el futur malgrat un present que s'entesta a dir que no hi ha sortida i que ja es fa el que es pot.
És mentida. Podem fer més, podem fer molt més i ens cal explicar-ho ara per demostrar-ho després. Amb la força de la il·lusió. La força d'una nació.
Turbulències al si del PSC
Aquest estiu ha sigut més animat que de costum pel que fa al...
Més llegides
Més enviada
Més comentada
>
>
>
>
>
>
>
>
>
Comenten