L'objectiu comú de l’independentisme
23.12.2009
La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de passar un dia gairebé sencer amb el Lehendakari Ibarretxe, guardonat amb el premi ONGC 2009. Cal dir que poques vegades he pogut trobar una persona que sigui un compendi similar d’intel·ligència, integritat, amabilitat, passió i coneixement com Juan José Ibarretxe.
És la mena de polític que ajuda confiar en una certa classe política no només per la seva vàlua personal sinó per la capacitat d’avantposar els interessos nacionals als interessos personals o de partit. La seva ha estat una història valenta i complexa que potser un dia, amb més deteniment, podrem analitzar amb la profunditat que es mereix. Ara bé, de la seva estada a Catalunya i de les converses que vàrem mantenir en retinc un consell que va repetir fins a cinc vegades: ‘cal la unitat de tots aquells que compartiu l’objectiu comú de la llibertat de la vostra nació’.
Venint de qui venia el consell ja es poden imaginar que no és una recomanació provinent del ‘bonisme’ sinó que esdevé un toc d’atenció per a totes les persones, organitzacions, plataformes i partits que tenim del denominador comú de treballar per la llibertat i la sobirania de Catalunya.
Sóc optimista i tinc el convenciment que mai com ara hem estat tant a tocar d’un punt d’inflexió polític que ens mena cap a la plena sobirania. Però sóc prou realista -tot i haver-ho demanat, també, jo personalment des de fa molts anys i especialment des del 2007 en la creació de la Plataforma per la Sobirania- com per saber que també tenim elements interns –alguns de benintencionats i d’altres que menys- que poden malmetre el somni.
El valor de la unitat continua essent excessivament retòric en el catalanisme polític i manca una voluntat, si cal silent, de fer avançar aquesta pràctica política pròpia dels moviments polítics d’alliberament nacional.
La unitat política és un repte global de la nació i per això el meu desig i el meu anhel per aquest 2010 és precisament això: la pràctica política coherent i habitual d’una unitat que ens ha de permetre assolir les fites d’autodeterminació que li calen i li pertoquen a la nació catalana.
Ho demano a la societat civil organtizada que ens ha ofert una lliçó magnífica en el procés de referèndum –i alguna imatge menys grata en dies posteriors-. Però ho demano sobretot a les forces polítiques que representen i ostenten les il·lusions d’una majoria de població que es mou entre el nacionalisme i l’independentisme. Convergència i Esquerra han d’assumir el paper històric que els toca viure i fer possibles els acords necessaris que impulsin el nostre país cap al futur de sobirania que reclama.
I com bé diu el poeta ‘I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible.’
Que passeu un bon Nadal.
És la mena de polític que ajuda confiar en una certa classe política no només per la seva vàlua personal sinó per la capacitat d’avantposar els interessos nacionals als interessos personals o de partit. La seva ha estat una història valenta i complexa que potser un dia, amb més deteniment, podrem analitzar amb la profunditat que es mereix. Ara bé, de la seva estada a Catalunya i de les converses que vàrem mantenir en retinc un consell que va repetir fins a cinc vegades: ‘cal la unitat de tots aquells que compartiu l’objectiu comú de la llibertat de la vostra nació’.
Venint de qui venia el consell ja es poden imaginar que no és una recomanació provinent del ‘bonisme’ sinó que esdevé un toc d’atenció per a totes les persones, organitzacions, plataformes i partits que tenim del denominador comú de treballar per la llibertat i la sobirania de Catalunya.
Sóc optimista i tinc el convenciment que mai com ara hem estat tant a tocar d’un punt d’inflexió polític que ens mena cap a la plena sobirania. Però sóc prou realista -tot i haver-ho demanat, també, jo personalment des de fa molts anys i especialment des del 2007 en la creació de la Plataforma per la Sobirania- com per saber que també tenim elements interns –alguns de benintencionats i d’altres que menys- que poden malmetre el somni.
El valor de la unitat continua essent excessivament retòric en el catalanisme polític i manca una voluntat, si cal silent, de fer avançar aquesta pràctica política pròpia dels moviments polítics d’alliberament nacional.
La unitat política és un repte global de la nació i per això el meu desig i el meu anhel per aquest 2010 és precisament això: la pràctica política coherent i habitual d’una unitat que ens ha de permetre assolir les fites d’autodeterminació que li calen i li pertoquen a la nació catalana.
Ho demano a la societat civil organtizada que ens ha ofert una lliçó magnífica en el procés de referèndum –i alguna imatge menys grata en dies posteriors-. Però ho demano sobretot a les forces polítiques que representen i ostenten les il·lusions d’una majoria de població que es mou entre el nacionalisme i l’independentisme. Convergència i Esquerra han d’assumir el paper històric que els toca viure i fer possibles els acords necessaris que impulsin el nostre país cap al futur de sobirania que reclama.
I com bé diu el poeta ‘I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible.’
Que passeu un bon Nadal.
La prohibició de les curses de braus: la victòria de la democràcia
Ahir, Catalunya va tornar a ser centre de les mirades d'arreu del...
Més llegides
Més enviada
Més comentada
>
>
>
>
>
>
>
>
>
Comenten