Deixem de banda -que ja és deixar- que som una nació sotmesa, econòmicament expoliada i políticament humiliada. Deixem de banda els dèficits democràtics d'un Estat hereu i ostatge d'una dictadura que encara avui resulta intocable.

Doncs bé, si fóssim capaços de fer aquest exercici d'abstracció i féssim una anàlisi exclusivament possibilista per mantenir-nos com a part d'aquest Estat caduc i obsolet, tampoc en aquest cas ens quadrarien els números.

Perquè parlem d'un Estat que en algun moment s'ha pensat que formava part dels clubs dels rics però la crisi actual ha demostrat que només havia crescut gràcies als fons europeus i catalans,  a un model descontrolat fonamentat en l'especulació amb les totxanes i a una cultura de la subvenció de les regions receptores d’aquests que mai s’han preocupat per crear economia productiva. I, vés per on, l'any 2013 s'acaben els fons europeus i el model de creixement via totxana no només ha tocat sostre sinó que ha esclatat prou com per no fer-ne possible, mai més, els beneficis especulatius i artificials que va generar.

Finiquitades aquestes dues fons fictícies de riquesa s'han passat un primer període negant la realitat i ara toca, per imperatiu europeu i americà -per vergonya de l’irresponsable president Zapatero-, fer anar les tisores de debò. Però tot plegat ha estat una cortina de fum perquè Espanya encara es creu immersa en un parèntesi quan de fet només comença a tastar la dura realitat. No només es tracta d'aturar mesures especulatives com el xec nadó, o enterrar idees populistes com els 400 euros… Es tracta de saber si a Andalusia encara pensen regalar un ordinador a cada nen, de si continuaran les alegries financeres amb les peonades, o si Extremadura mantidrà gairebé un 50% de la seva població a les diferents administracions públiques,  o si la Sra. Chacón i el seu exèrcit de fireta encara comptarà amb un pressupost de més de 9.000.000.000 d'euros. I la resposta és no. Perquè Espanya s'ha acostumat a viure com si realment fos rica quan la realitat demostra que es troba al límit de la fallida. I la resposta serà no perquè un cop més recorreran a l'expoli i l'extorquiment de Catalunya.  

Catalunya ha d'esdevenir sobirana per dret propi però no podem oblidar que avui la sobirania també és la drecera que permet allunyar-nos d'un estat que s'enfonsa i que s'emportarà totes aquelles societats i territoris sobre les que tingui poder polític.

Afortunadament, avui el federalisme ja no compta amb defensors ni a Catalunya ni a Espanya. Si alguna cosa hem d'agrair al procés estatutari és que ja ha quedat descartada la via autonomista i la vida federal. Per la mateixa raó, el nombre d'independentistes no para de créixer a Catalunya. Per ser majoria, però, cal incorporar sectors de la nostra societat que si bé políticament poden ser refractaris a les tesis independentistes, difícilment hi poden estar en contra si som efectius a l'hora de plantejar i difondre les desastroses expectatives polítiques, econòmiques i socials que ens ofereix Espanya.

Fins ara, ja sabíem que no érem Espanya per llengua, cultura, nació i tradició. Ara, a més, sabem també que Espanya és una ruïna. Marxem?

Enllaç permanent: