No deixa de ser curiós que l'anàlisi més lúcida i periodística de la darrera entrevista de Mònica Terribas a José Montilla l'hagi trobat al blog d'un periodista filosocialista de Madrid.

Un periodista anònim que es pregunta quina credibilitat els resta als socialistes indignats amb Terribas que s'han passat anys blasmant i atacant els informatius de Canal9 i de Telemadrid, i que van denunciar amb ira les manipulacions d'Urdaci a la televisió pública d'Aznar. És indicatiu, molt indicatiu, la forma barroera en què han mostrat el desacord amb les formes de l'entrevista perquè ens il·lustra perfectament sobre les seves intencions: no els preocupen les manipulacions a les televisions públiques sinó que els preocupa no poder-les manipular ells al seu gust.

El cas és que des de Madrid trobem un professional de la informació que es recorda qüestions bàsiques com ara: “TV3 demostra cada dia que una cadena pública no té perquè ser un vedat, ans el contrari,  pot ser més plural i professional que ningú. Plural i professional, quelcom tan senzill com l'acompliment de la llei. Tan normal com l'entrevista que el proppassat dilluns va realitzar la directora de la cadena, Mònica Terribas, al President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla.

L'estil Terribas serà discutible, como qualsevol altre, però el que és evident és que la periodista va exercir de servidora del ciutadà i no d'estora del president. Terribas va preguntar el que es pregunta el ciutadà sobre el caos provocat per la nevada, va repreguntar quan fou necessari i va intentar que Montilla no s'esmunyís sense respondre allò que li plantejava. Periodisme, vaja”. I a casa nostra -que ja sabem que no som un país gran-, alguns trien anar fent el país petit i esquifit.

Encara esperem Maruja Torres, Milagros Pérez-Oliva i tot l'estol de progres i papanates oficials demanant la dimissió del càrrec públic socialista que es va dedicar a insultar públicament la directora de TV3. Insults essencialment masclistes, primaris i rabiosos. Sense arguments. Insults propis d'aquells que trenquen el mirall en mil bocins perquè no els agrada la imatge que projecta.

Tota aquesta trista successió de despropòsits deixa a la vista un pòsit preocupant de mancances democràtiques essencials i evidencia també que els grans discursos d'una part del socialisme ho són només segons per qui i segons per què.

Finalment, aquells que creiem que Televisió de Catalunya encara ha de fer un pas més per equilibrar l'espanyolisme immensment majoritari del nostre mapa audiovisual, també podem entreveure, malgrat tot, que la nostra televisió segueix essent un raresa i una salvetat en el devastat mapa televisiu de l'Estat.

Bloc de Victor Terradellas