El 19 d'octubre, Salvador Garcia publicava al seu bloc un apunt en què denunciava la pràctica discriminatòria per part del govern espanyol envers els treballadors catalans de la multinacional Nissan.

Aquest diumenge, l'Avui publicava un article d'Alfons López Tena en la mateixa línia. El web de Sobirania i Progrés els recull tots dos, i ben fet quefa, perquè la qüestió no és pas secundària. Cada cop més sectors socials catalanistes i nacionalistes s'adonen que la nació necessita un estat perquè l'actual el tenim en contra. Però hi ha un altre sector, molt desinformat i ignorant segons allò que es desprèn del'estudi del CES, que sempre ha pensat que això eren cabòries identitàries.

Durant molt de temps, des que l'acte d'anar a votar ens fa creure quea  Espanya hi ha democràcia, amb l'expressió cinturó roig hem designat els treballadors del Baix Llobregat i altres zones i ciutats a prop de Barcelona. Solia ser un vot socialista, d'un perfil emocionalment espanyol i socialment d'esquerres. En altres temps se'ls repartien el PSUC i el PSC, però després del terratrèmol comunista el PSC va acabar aglutinant-lo tot, com una rifa. Alguns pensen que això de la Generalitat no els afecta i sovint només voten a municipals i estatals. Altres creuen encara que el PSC és qui millor els representa. Ara això trontolla.

Dimarts sentia a Catalunya Informació una peça enquè una de les víctimes de l'ERO de Nissan demanava al president de la Generalitat que defensés els seus interessos com a treballadors. Se senten abandonats. D'una banda, per l'expedient de regulació d'ocupació. De l'altra, per un Montilla que els demana calma iflexibilitat i que amb això encén totes les alarmes. Evidentment, no és la reacció que volien ni la que n'esperaven. Més d'un, després de votar socialista tota la vida, es deu estar fent creus de la reacció de Montilla.

Però a alguns d'aquests treballadors els deu estar arribant també el que expliquen Salvador Garcia i Alfons López Tena. El ministre no els considera espanyols. I això que molts d'ells se'n senten. Tenen la desgràcia, però, de viure i treballar a Catalunya, en una empresa situada a Catalunya. Han begut oli. Ves per on, ells també són catalans. I cada cop en són més conscients. Abans el català era aquell que volia governar la Generalitat, el que volia influir en el govern espanyol, el que patia un desviament mental anomenat nacionalisme o una aberració insolidària anomenada independentisme.

Per voler la independència calia parlar sempre en català i odiar a mort els espanyols. Ara comencen a comprendre que són meres víctimes d'un pla estatal per esprémer els recursos de la nostra societat i beneficiar altres zones. El seu sentiment d'espanyolitat, vinculat als orígens familiars, a la llengua, a l'esport o a la cultura, no hauria de ser un impediment perquè vegin el problema polític de què són víctimes. De fet, l'Estat confia que no ho vegin o que no ho vulguin veure.

D'aquesta manera, amb una majoria més identificada amb Espanya que no pas amb Catalunya, aconseguirien mantenir l'independentisme en un suport minoritari. Però això s'acaba. Pedro Morón, company de columna en aquest mitjà, Catalònia Acord, i ara els treballadors de Nissan, són alguns exemples de coses que s'estan movent després de molt de temps. Però caldrà que s'alcin més veus.  

Bloc de Xavier Mir