Tot i que ara ja no m'importa ni mica el futbol, quan era petit vaig rebre “formació blaugrana” per part d'un oncle molt culé i m'ho vaig passar molt bé les vegades que vaig anar al Camp Nou. Encara conservo força fresca la impressió que em va fer el primer dia d'anar-hi. Segurament és l'experiència de concentració humana que més m'ha marcat (perquè va ser abans que cap altra manifestació independentista). Anàvem caminant pels carrers en direcció al camp. Inicialment, la gent anava i venia amb indiferència i de tant en tant es veia alguna bandera. A poc a poc, el sentit de les passes s'anava aclarint i es començava a veure més banderes. De sobte passaves per una galeria o un pati interior i t'adonaves que, traient la gent del carrer, tots els que quedàvem anàvem al camp. Aleshores, enfilaves de nou un carrer, ja més proper a l'estadi, i tenies la sensació ben clara que tothom anava allà mateix, i que cada cop es respirava més eufòria i il·lusió blaugrana. La resta de la ciutat començava a quedar esborrada. Finalment, com una revelació, el camp del Barça s'erigia majestuós al capdavall d'una avinguda i una autèntica gernació blaugrana caminava en un únic sentit. Aquella impressió donava la mesura exacta d'una realitat que fins aleshores només havia percebut de manera fragmentada i barrejada. Només aleshores es comprovava que tots els camins duien al Camp Nou.

Una cosa molt semblant està passant en l'evolució política del nostre país. Tots els carrers que s'obren, tots els camins que es desbrossen, tots els moviments que es fan, van en un únic sentit. Tots i totes anem allà mateix. I si algú es troba que li han tapiat el camí per on volia passar no es queda pas aturat, sinó que té molt clar quin és el nord i es mou cap a la dreta i cap a l'esquerra fins que pot continuar el seu camí per una altra banda. I si cal superar un segon obstacle es repeteix l'operació.

Una part de la població creia que havíem d'anar cap al federalisme, però ja han començat a virar perquè han comprès que no és amb Espanya que ens hem de federar, sinó directament amb Europa. Una altra part creia que s'havia d'enfortir Catalunya perquè liderés Espanya. Aquests, escarmentats i amb un país espoliat i eixut, també han començat a reaccionar. Ja n'hi ha prou de fer el préssec. Encara una altra part de la població va voler provar de fer un nou estatut d'autonomia com un intent de redefinir la relació amb Espanya. Ara aquests tres col·lectius ja fan un únic camí perquè no n'hi ha un altre de possible.

D'altra banda, s'han anat tancant aquells carrers estrets per on alguns tenien previst arribar, a poc a poc, al mateix punt. Hem dit del dret i del revés que tenim el dret de decidir, però ells, com si sentissin ploure. Molt bé. Hem anat a Brussel·les a dir que volem un estat propi, però ens han intentat menysprear. Cada cop es feia més clara la diferència entre, d'una banda, una ciutadania que sap on vol anar i què s'ha de fer per arribar-hi i, de l'altra, uns parlamentaris obligats a obeir l'estricta legalitat que els encotilla per molt il·legítima que sigui.

El darrer moviment s'ha produït aquesta setmana. Havíem picat a una porta que en principi s'havia creat pensant en nosaltres, com una eina de participació ciutadana més o menys directa. Estàvem preparats per recollir centenars de milers de signatures per mostrar el suport social que tenia allò que demanàvem, però ens han etzibat la porta als morros. Conseqüència primera: un altre camí estret per on no passarà ningú. Conseqüència segona: gràcies a aquest rebuig serà més fàcil que ens trobem amb la resta de gent que va allà mateix, on anem tots i totes. I com que comencem a notar que ens apleguem i que en som molts, això reforça la nostra voluntat col·lectiva. Barrat el pas a la ILP, d'aquí a poc més d'una setmana anirem a trobar els nostres representants al Parlament. Si ells també ens barren el pas o es fan els suecs, només quedarà un camí, ample, espaiós, desbrossat, amb un horitzó inconfusible. I, vet aquí el gran què, unitari.

 

Enllaç permanent: