Sovint, el pensament reaccionari, neocon, conservador...a l’hora d’encarar un problema, situa l’epicentre del conflicte en les conseqüències que aquest comporta, en compte de situar-lo en les causes que l'originen. Així, si hi ha un augment de “delictes contra la propietat (privada)” , la dreta opta per augmentar les dotacions policials privades en compte de millorar les públiques (per atendre a l' immediatesa del problema) i posar remei a les causes que generen aquesta tipologia delictiva. I no és que no sàpiguen les causes: és que tenen interessos en no abordar-les. Si hi ha pobres molt pobres és perquè hi ha rics molt rics. Però encarar el problema des d’aquesta perspectiva els portaria a tindre que renunciar a una sèrie de privilegis. I no n’estan disposats. Saben, perfectament, que la millor garantia  de  la pau social, és, sense dubte, la igualtat social.

Des d'una òptica d'esquerres, no es pot enfocar un problema atenent a les conseqüències que  provoca, sinó atenent a les causes que el genera. Perquè la voluntat ha de ser de resoldre'l, no de posar-hi pedaços que, sovint, bé agreugen el problema, bé en creen d'altres pitjors.

Tres quarts del mateix passa amb la immigració. Des de posicions reaccionàries s'apunta que el problema no són els immigrats, sinó la immigració il·legal. Però, quines causes provoquen l'aparició de nouvinguts en situació legal irregular? Més ençà de la desigual distribució de la riquesa – de difícil solució immediata- la permissivitat, tolerància i sovint connivència amb l'explotació il·legal de treballadors afavoreix l'existència de nouvinguts en situació legal irregular. Si no existira la possibilitat de tindre treballadors sense contracte -cobrant salaris de misèria i rebentant el marc de relacions laborals- no existirien treballadors en situació legal irregular.

I mentre l'existència de treball il·legal; d'un mercat laboral permissiu amb condicions de semi-esclavitud enfronta els treballadors entre autòctons i nouvinguts, l'existència d'un únic marc laboral per tots, amb contracte, drets i deures i salaris per tots igual, reforça els mecanismes de solidaritat entre els treballadors i disminueix la conflictivitat social. Amb les dades a la mà d'Immigració, en municipis amb major percentatge de nouvinguts que Vic, però amb major índex de  treballadors nouvinguts amb contracte, la conflictivitat social és inexistent.

Amb l'excepció dels cap-rapats/ encefalograma-plà que apallissen gent al metro per la vestimenta o pel color de la pell -i, òbviament no pregunten si es estan en situació regular o irregular, l'apallissen i prou- allò que genera la conflictivitat no és el color de la pell, sinó la misèria i les conseqüències que aquesta porta aparellada. Si fos pel color de la pell...que faríem amb en Dani Àlvez, Touré Yayà, Abidal, Keita o Henry?

Des de l'esquerra no podem acceptar que la solució al fenomen migratori siga “ més policia, menys drets laborals, més controls de les fronteres”. La nostra solució hauria de ser “més inspeccions de treball (amb multes exemplars per a les empreses il·legals), igual drets laborals i salarials, més contractes en origen”. Acceptar que el “problema” és la “immigració il·legal” és perdre la meitat de la batalla. Ideològica. De valors. Per nosaltres el problema és l'explotació il·legal, allò que cal resoldre per evitar tots els problemes, inclòs el de l'existència de treballadors en situació legal irregular. I no crear-ne de pitjors amb les solucions-pedaç que ens proposa la dreta.

Perseguir persones amb un alt grau d'indefensió, estranyes per a la societat que les acull, és més fàcil i populista que perseguir empreses il·legals que contracten treballadors en condicions de semi-esclavatge. Més fàcil, sí. Millor, no. No ho és de millor per a la nostra societat.

Durant el període de govern de PP primer i del PSOE després, s'han fet 4 lleis d'estrangeria. Ni un sol decret per reforçar els instruments de persecució del delicte d'explotació il·legal, car en la base del boom de la construcció (“locomotora de l'economia” en deien) està la permissivitat envers la contractació il·legal. Ara en paguem les conseqüències, tots, de la cobdícia, permesa, d'uns pocs.

Potser hom puga argumentar que ara el conflicte està creat, i que el que calen són solucions immediates i no propostes a mitjà termini. Cert. Per pal·liar la situació -que no per resoldre-la- calen diners. Diners que amortitzen l'impacte de la misèria sobre la nostra societat. Ara bé, mentre els problemes -d'ordre públic, sanitat, benestar social o ensenyament- recauen sobre els municipis, les competències, i sobretot els recursos, els té l'Estat. És l'Estat, qui s'ha de fer càrrec de les despeses generades, a través del Fons  d'immigració (creat en el seu moment a proposta d'Esquerra). Que es deixen de noves lleis d'estrangeria i de discursos paternalistes. El que calen són diners. I inspeccions de treball.

Compartir: