La dimensió de la crisi que estem patint no ve acompanyada ni pel compromís polític i social que convé, ni per les mesures de política econòmica que es necessiten.

Zapatero va tardar en reaccionar, ha errat en les primeres mesures per intentar esmorteir la situació, esgotant bona part del marge fiscal que tenia amb el retorn dels 400 euros a una part dels contribuents amb un cost global de 6.000 d’euros, procura centrifugar responsabilitats, primer cap a la crisi de les “subprime” i ara cap el sistema financer, i no vol assumir cap risc, tot afirmant en privat que a ell no li faran una vaga general.

Montilla sembla absent. Com si la crisi no anés amb el Govern del país. Els programes de les Conselleries van fent la viu-viu, molts d’ells pensats i dissenyats abans de l’esclat de la crisi; la Consellera Serna gestiona, com pot, els ERO que li apareixen arreu i el Conseller Castells continua atrapat en el laberint de la negociació del sistema finançament. El teòric capità de l’economia productiva, el Conseller Huguet, creu que l’absència de les principals marques d’automòbils del país al corresponent certamen de la Fira de Barcelona, és un “ problema entre privats”, mentre ens estem jugant si volem ser un país amb fabriques de cotxes o no. I la política d’inversió pública, de matriu kennesyana, topa amb un nivells d’execució de l’obra pública d’escàndol.

Els agents socials, a nivell estatal, semblen atrapats en les seves dinàmiques internes, derivats dels canvis en les seves direccions, i en els seus programes de màxims, molts d’ells desvinculats de la crisi.

La crisi ens demana lideratge. Lideratge per a parlar clar a la gent sobre els problemes que tenim;lideratge per a mobilitzar esforços públics i privats. I lideratge per assumir riscos, plantejant solucions que potser a la curta tenen un cost polític, però que sabem que a la llarga ens han de permetre superar amb èxit la situació.

Aquesta és una crisi global, però les respostes, necessariament també seran locals. Les economies espanyola i catalana arrosseguen mals propis que només amb reformes estructurals es podran resoldre.

Les mesures de política fiscal (augmentar la inversió publica i baixar determinats impostos) són necessàries, però clarament insuficients. Poden ajudar a esmorteir la caiguda, però reactivar la inversió de les empreses i el consum de les famílies demana alguna cosa més

És l’hora de l’economia.

Bloc de Carles Campuzano

Compartir: