Ningú nega que, sobretot al Principat de Catalunya, el sentiment sobiranista augmenta i que una majoria del país està d’acord que aquest sigui capaç de decidir lliurement el seu futur. Al cap i a la fi, estem parlant només de democràcia. És una incògnita si aquest dret, en cas de poder-se exercir, es plasmaria en una proposta independentista o unionista, amb tots els matisos i opcions intermitges imaginables. I no es pot saber perquè existeixen enquestes contradictòries (coses de l’estadística) però sobretot no ho sabem perquè fins ara no ens han deixat preguntar-ho.

Tanmateix, independentment de la situació de partida, estem rebent nombrosos arguments que provoquen que efectivament la reivindicació sobiranista sigui cap cop més d’actualitat i majoritària: un Tribunal Constitucional que es mofa de la nostra autonomia, un sistema de finançament incapaç de posar fre al nostre dèficit fiscal, una manca de competències en matèria laboral i econòmica que ens exposa amb major vehemència a la crisi econòmica i l’augment de l’atur... Segurament, aquest no és el moment més idoni per als unionistes, per tal de fer cap consulta, però la paciència té un límit. Són massa anys d’intentar raonar amb un mur, massa anys de pedagogia incompresa i massa anys de pidolar engrunes com si es tractessin de grans privilegis. Massa anys, en definitiva, de confondre convivència i submissió. Cal entendre que som al final d’una etapa i ara se n’enceta una de nova.

Davant la negativa reiterada de donar la veu al poble català per tal de decidir lliurement el seu futur, per fi s’ha aplicat aquell vell refrany que diu que “la llibertat no es demana, es pren, s’exerceix”. I el que va començar essent una consulta aïllada a Arenys de Munt, elevada a catàstrofe nacional per la brunete i els partits espanyolistes, està esdevenint una pluja imparable de municipis que s’estan afegint al sa exercici de la democràcia. Aquest diumenge, seran més de 160 els municipis, que apleguen un cens de més de 700.000 persones, i el mes d’abril el nombre de persones que s’hauran pogut expressar sobre el futur del seu país, haurà pogut superar els 3 milions. El País Basc, Escòcia i bona part d’Europa miren cap aquí i, per una vegada, tenim el gaudi d’actuar de referents, quan històricament hem tingut tendència a emmirallar-nos amb tots els països haguts i per haver, sense ser capaços de realitzar aquell gest desmesurat, aquella sublimitat que canviés la història que Miquel Martí i Pol ens reclamava.

Aquest diumenge, moltes de nosaltres en tindrem l’ocasió. No la desaprofitem, perquè la forma de deslegitimar-nos que usaran els unionistes serà el nivell de participació resultant i no els vots favorables i contraris que acabin resultant. Mentre nosaltres reclamem democràcia, ells fomenten la desmobilització i l’abstencionisme. És normal: no tenen arguments per promoure la seva opció de vot i per això volen matar el debat. Què poden contraposar a un augment de recursos per als serveis socials, a competències plenes per incentivar l’economia, repartir la riquesa i garantir els drets laborals, a eines efectives per impulsar la nostra llengua i cultura, a disposar de veu pròpia per intervenir en els òrgans internacionals i clamar per un món solidari, ecològicament sostenible i en pau...?

Per tot això, aquest diumenge, totes les que puguem cal que votem i escollim independència!

Compartir: