Després de tancar el curs anterior amb una lleu reducció de l’atur que va ser venuda com a “brot verd” per un govern espanyol massa optimista i necessitat de bons titulars, les notes ja han arribat a casa i comença a visualitzar-se que aquelles bones impressions que prometien des de Madrid no s’acaben de materialitzar en resultats. D’aquesta manera, malgrat els suposats bons presagis dels mesos previs (a causa de la contractació de temporada i de les costoses obres finançades amb el PlanE), la destrucció d’ocupació torna a ser una realitat. I aquest increment mensual del 4,5% als Països Catalans, que ha servit per superar la xifra del milió d’aturats/des al nostre país, pot esdevenir un pròleg del que ja fa temps que es vaticina: una altra tardor negra per l’ocupació, a causa de la finalització del PlanE i per la conversió de nombrosos ERO de suspensió en ERO d’extinció, entre d’altres.

Però, tanmateix, malgrat haver tingut més d’un any per aprofitar aquesta complicada situació per plantejar uns profunds i necessaris canvis a l’actual model productiu basat en el totxo, l’especulació i l’ocupació precària, l’executiu espanyol encara està entestat en impulsar limitades i improvisades mesures que se sumen a anteriors accions fallides, com el pla d’ajut a la banca o el ja citat PlanE, que han aconseguit buidar les arques de l’Estat, a la vegada que han tingut un impacte residual i efímer en l’evolució de la crisi. I no prou satisfets amb aquesta política curt-determinista, l’executiu central aprova recentment una ajuda de 420€ totalment insuficient i discriminatòria per a les persones desocupades i enceta un debat sobre la pujada d’impostos que esquiva qualsevol reforma fiscal progressiva i la lluita contra el frau fiscal i l’evasió (legal o il·legal) d’impostos. Amb aquesta panorama i improvisació, no és d’estranyar que totes les previsions indiquin que l’espanyol serà l’estat que sortirà més tard de la crisi i en pitjors condicions.

Quan hi ha debats que no es volen afrontar, com el de la reforma d’un model social, econòmic i productiu totalment insostenible, passen aquestes coses. I no m’estic referint a la necessitat de major flexibilitat laboral, una idea de la patronal totalment contraproduent, sinó a la necessitat d’impulsar un model econòmic més social i just que canviï l’especulació i el totxo per serveis socials, la concentració de riquesa en benestar col·lectiu i el centralisme polític en dret de decidir i gestionar els propis recursos. En definitiva, el que cal és una reforma profunda que eradiqui tot allò que ens ha conduït a aquesta crisi i no pas aprofundir-hi o ficar-hi pedaços, com es fa des de l’executiu central.

Compartir: