Ja han entrat en vigor els augments impositius aprovats la setmana passada pel govern espanyol, que graven el tabac i els hidrocarburs. Els arguments que van portar a impulsar-los, segons el mateix executiu, foren raons sanitàries i mediambientals (respectivament), però també augmentar els ingressos de l’Estat en un moment de fort dèficit (causat, com totes i tots sabem, per la política d’ajudes a banca i multinacionals, ja que els serveis socials de qualitat i el finançament adequat per als Països Catalans encara es fan esperar). Sigui com sigui, centrant-nos en la funció recaptatòria, aquesta nova pujada dels impostos indirectes suposa una causa més d’ofec econòmic per a les rendes més baixes, ja que augmenta els preus dels productes que consumeixen per igual les diferents classes socials, sense distinció per nivells d’ingressos, i en un moment especialment delicat, a causa de l’alta taxa d’atur i precarietat i pel repunt que ja de per si està protagonitzant el preu del petroli (que aviat es reflectirà en els hidrocarburs). Igualment, per als autònoms i les autonòmes, aquest increment suposarà un problema afegit més a les seves ja difícils finances.

No tothom ha tingut el mateix paper a l’hora de causar aquesta crisi i, igualment, no tothom l’està patint per igual, això és una evidència. Tanmateix, el govern central segueix entestat en carregar sobre les classes treballadores el cost per superar-la, mentre ha anat aplicant tot tipus de polítiques per mantenir les fortunes de les grans rendes. De fet, les polítiques fiscals dels governs del PSOE s’han caracteritzat per reduir constantment aquells impostos progressius que perjudicaven el gran capital i permetre així que les diferències salarials se segueixin eixamplant. No podem oblidar les reduccions en l’IRPF i en l’impost de Societats, així com la supressió de l’impost de Patrimoni aprovades sota mandat socialista, unes reformes especialment greus en el segon Estat de la Unió Europea amb la política redistributiva més ineficient i on hi ha més diferències salarials i de riquesa.

L’augment d’impostos indirectes i la reducció dels directes és una política clarament regressiva i pròpia de la dreta més rància, aplicada ara paradoxalment per un govern teòricament d’esquerres, però que en nombroses ocasions ens ha demostrat que els fets han distat molt de les paraules.

Si es pretén augmentar el poder adquisitiu de les classes treballadores, per tal d’incentivar el consum, el que no es pot fer és sustentar cada vegada més les despeses de l’Estat sobre aquestes, mentre es van repartint xecs de 400 euros i ajudes per comprar automòbils, de forma totalment populista i demagògica. Sense una fiscalitat realment progressiva, les diferències socials i salarials seguiran creixent i això no seria ni just, ni adequat. Ara, més que mai, cal que la crisi la paguin els rics!

Compartir: