El govern central s’ha mostrat reticent, fins ara, a reformar a fons la normativa laboral, tal com ja va fer el 2006 (quan va abaratir l’acomiadament), i aquesta ha estat l’excusa fonamental per la qual els grans sindicats espanyols justifiquen la seva inacció i manca de voluntat per convocar una vaga general, malgrat que aquesta situació no ha evitat l’aprovació de nombroses mesures per beneficiar l’empresariat i que poc o gens efectivitat han tingut en el manteniment de l’ocupació, mentre es reduïa les condicions laborals dels llocs de treball que es mantenien.

Tanmateix, pot ser que aquesta teòrica manca de voluntat de retallar drets laborals estigui a punt de ser història, passades les eleccions o una mica més enllà. El terreny està abonat per avançar cap a aquesta via. Per una banda, la patronal ja fa temps que pressiona i lidera l’ofensiva ideològica respecte les reformes que cal impulsar; per l’altra banda, els sindicats CCOO i UGT s’han mostrat oberts a obrir converses i mantenir una pau social que només afavoreix als i les de sempre; i, finalment, l’executiu central està realitzant certs moviments força sospitosos que apunten cap a la temuda retallada. Així, el mes passat la ministra d’Economia va nomenar com a secretari d’Estat d’Economia, el seu número 2, José Manuel Campa, de perfil plenament liberal i que s’havia posicionat a favor de la flexibilització del mercat laboral i de la reducció de sous per part de les classes treballadores com a fórmules per sortir de la crisi. Igualment, el president del Govern espanyol va dir ahir al Cercle d’Economia que no és partidari d’abaratir l’acomiadament, però sí de “flexibilitzar” les relacions laborals entre treballador/a i empresaria/ària fora de conveni col·lectiu.

D’aquesta manera, tot i que formalment no es reduís el preu de l’acomiadament (fer-ho dues vegades en 3 anys potser quedaria massa agosarat), el discurs de la desregulació va guanyant terreny i el risc de fixar acords laborals fora del marc de la negociació col·lectiva pot suposar una individualització en les relacions entre l’empleat/da i l’ocupador/a que tan sols pot anar en detriment del primer. O algú creu que actuant de forma individual cada treballador/a pot augmentar el seu poder de pressió i guany?

Caldrà anar en compte quan es concretin aquestes reformes, que s’han anunciat progressives (per no generar tant de rebuig, se suposa), per tal de veure com reaccionen els sindicats espanyols, un cop quedi obsolet el seu argument de les pràctiques “no agressives” del govern enfront els treballadors i les treballadores, i, en tot cas, caldrà organitzar-nos per donar una resposta contundent a unes mesures que fan pagar a les classes treballadores una crisi que no han provocat i que en cap cas solucionen els problemes d’un model laboral basat en la precarietat i el baix poder adquisitiu.

Compartir: