L’alcalde Jordi Hereu ens ha sorprès amb l’anunci de la candidatura de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Ningú s’ho esperava, de fet no s’ho esperaven ni els responsables d’Esport a la Generalitat ni els Ajuntaments catalans al Pirineu. Per no saber-ho, no ho sabien ni la majoria de gent de l’Ajuntament de Barcelona.

Les coses clares: un esdeveniment tant seriós com uns Jocs Olímpics no es poden anunciar així com així i, menys, sense haver-ho consensuat amb la resta del país. Al cap i a la fi, serà la Generalitat qui acabarà pagant les infraestructures necessàries per connectar Barcelona amb el Pirineu.

L’anunci de l’alcalde, fet a corre-cuita, denota pressa i nerviosisme. D’una banda, es veu d’una hora lluny que el govern municipal del PSC i ICV no troba la manera d’engrescar una ciutat que no té ni rumb ni model. Però per l’altra, no és cap secret que Hereu necessita de bons titulars per intentar camuflar el desencís ciutadà.

Esquerra no diu NO a tot, com fan CiU i PP. La nostra oposició ha procurat de ser responsable i constructiva durant tota la legislatura, i no se’ns cauen els anells per dir que recolzem els Jocs d’Hivern si aquests serveixen per generar il•lusió i congregar energies positives. Però òbviament, només donarem suport als Jocs si són uns jocs de país, és a dir, amb el consens de les administracions catalanes, amb el recolzament de l’esport nacional, i pensant amb el desenvolupament sostenible dels fràgils ecosistemes de muntanya.

Però, alerta. Em pregunto, són els Jocs una manera de superar la crisi econòmica? En el seu moment, durant les 3 crisis dels anys 80, quan es van plantejar els Jocs Olímpics del 92, van servir per fer unes infraestructures que no teníem, per situar-nos en un món que encara no hi érem, per incentivar un turisme que no ens coneixia. Però ara, quins objectius es marca la ciutat amb aquesta candidatura? Què hi guanya la ciutat? Reflexionem-hi. Només cal repassar hemeroteques per veure que només fa dos anys, el 2007, tant socialistes com convergents com Iniciativa van assegurar que la política dels ‘grans esdeveniments’ ja era una cosa del passat. Es pot saber què ha canviat? Quina és la gran diferència amb el Fòrum de les Cultures?

Tinc la sensació que el govern municipal ha arribat a un punt d’estancament que els provoca una manca d’imaginació i d’idees per tal d’afrontar allò que realment importa als barcelonins i barcelonines. Voleu dir que les solucions que van servir als anys 80 serviran a la segona dècada del segle XXI? No les tinc totes, més aviat penso que hauríem d’apostar per altres sectors econòmics.

Estic a favor dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, però òbviament, aquesta no pot ser la prioritat del govern de Barcelona. Jo aposto per la Barcelona 2010. L’actual és un any importantíssim, i la recuperació econòmica real, no passarà segur per uns Jocs Olímpics, una qüestió que està per veure si es farà i que és conjuntural. És obvi, que la Barcelona 2010 té reptes crucials: en primer lloc, estar al costat dels ciutadans que s’han quedat a l’atur, així com ajudar a les petites i mitjanes empreses que estan en serioses dificultats.

A més a més, aquest és l’any de la participació ciutadana amb dues consultes que marcaran un abans i un després: la de La Diagonal i la de la Independència. Sense oblidar, que la sentència del TC sobre l’Estatut influirà fortament en les polítiques de la nostra ciutat. I ja no parlem de l’Àrea Metropolitana, o la vital gestió de l’Aeroport de Barcelona... El que cal ara és posar les bases per superar la crisi i posar sobre la taula un nou model econòmic basat en el coneixement, en la recerca i en les noves tecnologies. El que Barcelona necessita de debò és recuperar la il•lusió, tornar a creure en les seves pròpies possibilitats com a capital de Catalunya, generar noves idees i reinventar-se, com ha fet sempre. Ara més que mai, cal posar sobre la taula un nou model de ciutat.

Compartir: