No és bo apropar-se a l’espectacle de les eleccions nord-americanes per a prendre apunts. Ens separa un oceà polític i un oceà social, de manera que hem de veure el pols entre Obama i McCain amb el posat amb què mirem els reportatges sobre la fauna salvatge a la televisió: amb curiositat i distància. Però és inevitable entreveure en el debat dels dos candidats algunes de les claus d’un combat més general: el debat entre la nova i la vella política.

Obama no és un socialdemòcrata, en el sentit que li donem a Europa, però la seves propostes econòmiques s’hi apropen tímidament. Les peces centrals del seu programa són el pla sanitari i un sistema de redistribució de la riquesa més proporcional (un increment dels impostos als més rics i una reducció a les rendes més baixes). McCain manté la seva proposa de reducció dels impostos i la seva fe inalterada en les forces del mercat. Aquest és, probablement, el darrer combat dels ultraliberals que segueixen la doctrina de Milton Friedman com si fos la veritat revelada.

Hi ha un altre partit en joc molt menys evident. Obama representa una nova forma de fer política, basada en la utilització de les xarxes socials (del facebook al twitter). Obama és el primer polític 2.0 que ha estat capaç de generar adhesions, accions, idees i recursos sumant les petites iniciatives dels individus relacionats en xarxa. Ha estat capaç de comprendre que la nova política no pot ser una mera successió de declaracions enllaunades, sinó una veritable conversa col·lectiva.

Bloc de José Antonio Donaire

Compartir: