Dies enrere parlàvem de la necessitat de bons propòsits per al 2010 i de la necessitat de Catalunya de recuperar l’ambició col·lectiva i la voluntat d’excel·lència com a forma de lluitar contra la crisi. I de sobte, mentre aquí no podem parlar de gaire cosa més que de bones intencions, comencen a aparèixer un seguit de xifres sobre l’economia mundial que, mirades fredament, contrasten entre el que veiem aquí i el que es comença a veure més enllà.

Posem el cas d’Alemanya: el Bundesbank ha estimat que aquest any la principal economia europea creixerà un 1,6%. Això significa, si es compleix, un adéu a la crisi. No es tracta d’una previsió feta amb una bola de vidre un dia d’avorriment, sinó que ve acompanyada d’altres factors positius com el creixement de la demanda d’un 10% -que aquí semblaria extragalàctica- i d’uns bons resultats de les mesures d’estímul de l’economia. Ja n’hem parlat més d’una vegada: una de les diferències entre aquí i allà és que, a Alemanya, tot i trobar-se en campanya electoral, uns i altres van saber dialogar i consensuar la major part de les polítiques anticrisis. Els ajuts a l’economia no s’han fet des de la improvisació, sinó de manera seriosa, coordinada i convinguda entre les parts. Han adoptat també mesures intel·ligents per flexibilitzar les rigideses laborals i, en definitiva, han intentat lluitar contra la crisi sense ignorar-la, sense menystenir-la, sense enredar el personal i, sobretot, parlant clar i alemany.

No és només això. Aquesta setmana el Fons Monetari Internacional ha publicat les seves estimacions de resultats per al 2009 i les seves previsions per al 2010 i el 2011. Per a Alemanya, un 1,5%; per a França, un 1,4%; per al conjunt de la zona euro, un 1% (hi som nosaltres), i per als Estats Units un 2’7%.

Tot això pot resultar frustrant si és mira des de Catalunya o des d’Espanya, per a la qual el FMI preveu que l’economia continuarà caient un 0,7% aquest any. Però alhora també ho hem de veure com una mena de “last call”, com l’última oportunitat d’intentar fer les coses bé. Ara com ara, si mai sortim d’aquesta crisi no serà per mèrits propis ni per haver fet bé les coses, sinó que ho haurem d’agrair a la recuperació mundial o a la nostra pertinença a la zona euro. Però el cert és que si no redrecem la situació, cada vegada el nostre diferencial respecte de les altres economies amb les que volem competir serà més i més gran. I si fins fa poc érem un país de sol i totxo, ara que ja no podem confiar-ho tot a la construcció, les expectatives encara són pitjors.

No es tracta de ser pessimistes. La recuperació, encara que ara la veiem de lluny i a casa dels altres, un any o altre també arribarà aquí. El problema rau en si volem ser part activa de l’economia mundial o limitar-nos només a ser una economia depenent de la conjuntura exterior, que vagi fent la viu-viu mentre a fora les coses van bé, o que quan allà les coses no rutllin, aquí això sigui la catàstrofe.

I si ho podem evitar, no val la pena intentar-ho?

Josep Sánchez Llibre, portaveu adjunt de CiU al Congrés i membre del comitè de govern d’Unió

Compartir: